Opinió

Ho deia fa poc, inclús, Ximo Puig, del PSPV a una recent entrevista a “El Temps”, conjunta amb Pere Navarro, del PSC, davant la pregunta per l’instrumentalització de l’anticatalanisme i el dret a decidir del Principat pel PP, Puig responia: “Sens dubte, la dreta valenciana provarà d’aprofitar-ho per treure el debat d’una realitat que és inassumible: ens han dut a un 30% de desocupació, a un 30% d’exclusió social i a un 30% de deute. Malgrat les potencialitats enormes que tenim, el País Valencià és la comunitat més endeutada i que més ha vist incrementar el seu nivell de pobresa: estem 14 punts per sota de la mitjana estatal en renda ‘per capita’, i per si no en teníem prou, han malbaratat el sistema financer valencià. Davant d’això, el PP s’aferra a qualsevol oportunitat, i l’anticatalanisme n’és una. Aquest és el debat en què el PP se sent més còmode, però que ara no els servirà de res. És una qüestió que ens preocupa molt perquè afecta la nostra economia i les nostres possibilitats de futur”. També els màxims dirigents del PP del país dels valencians no poden amagar l’escàndol que suposa l’infra-finançament de tot el País en unes balances fiscals desajustades que ens penalitzen greument.

En un món global i globalitzat com l’actual conèixer diverses llengües és necessari i fonamental. Quantes més en dominem millor, nos sols per qüestions professionals sinó perquè ens ajuda a entendre millor el món complex que ens envolta, doncs cadascuna d’elles ens permetrà interpretar-lo d’una manera pròpia, única i diferent. Ara bé, hom pot dominar moltes llengües però en el fons sempre n’hi ha una que sobresurt, que actua de pal de paller i a la que han anat afegint-se les altres. És la llengua en la qual començàrem a dir les primeres paraules, la que ens transmeteren els nostres pares i familiars. La que començà a donar-nos una identitat i ens obrí les portes al coneixement. Així doncs, l’estructura, la bastida on es sustenta part de la nostra identitat està estretament relacionada amb aquesta primera llengua. I aquesta ens uneix i identifica amb una col·lectivitat. Tant és així, que per a milions de persones la seua llengua és la seua Pàtria. Només com a exemple paga la pena recordar alguna de les frases que al respecte s’han dit. Així, l’advocat, periodista i polític Prat de la Riba a principis del segle XX deia que “La meua llengua és la meua Pàtria”, també l’escriptor i periodista empordanès Josep Pla afirmava “El meu país és aquell on, quan dicBon dia”, em responen “Sí”, sembla que fa bon di”', o l’escriptor argentí Juan Gelman, darrerament traspassat, que afirmava que “Mi Pátria és mi lengua”.

Article publicat per Vicent Luna en el seu bloc d'Indirecte.cat el 22 de gener de 2014.

La setmana passada la premsa escrita valencians en parlava sense embuts, no com una notícia més, sinó com la notícia més important de la portada:"La Comunitat Valenciana entra en el grup  de les regions més pobres de tota Espanya", deia el periòdic Información (15-01-14). Davant d'aquesta notícia hom no pot més que quedar-se de pasta de moniato. I dic de moniato, mai més ben dit, perquè la veritat és que arribats a aquesta situació hem de dir molt clarament que els valencians som uns autèntics moniatos, i en majúscula. Uns babaus, uns meninfotistes, uns ignorants que hem permès, tot i sent una de les tres comunitats més riques de l'Estat espanyol, que els nostres mesells, corruptes i impresentables polítics ens hagen portat a formar part del club dels més pobres. Com és possible que comunitats com Aragó (25.152), Astúries (21.141), Cantàbria (21.936), Castella-Lleó (22.099), Galícia (20.470), La Rioja (25.353)... tinguen una renda per habitant més alta que la nostra? Com és possible que nosaltres només tinguem 19.819 euros per habitant, per sota de la mitjana espanyola (22.081)?  Com és possible que els valencians ens trobem a 2.200 euros de les quantitats que ingressen, com a mitjana, la resta d'espanyols? On van a parar els nostres impostos, la nostra riquesa? Evidentment no cal ser un expert en economia per saber on van a parar, ei que sabeu on van a parar?. Ja fa molts anys que alguns anem dient que Espanya ens roba, i ens roba amb la connivència dels nostres governants al Congrés i a les Corts. I els nostres governants, des de la transició ençà, tenen noms i cognoms, i pertanyen a dos partits que han anat alternant-se en el govern: PSOE i PP.

Article publicat a "La Veu del País Valencià" el 15 d'octubre de 2013. Núria Arnau és secretària general d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

El titular de l’entrevista d’un diari digital a la dirigent de Compromís, Mònica Oltra, ha fet que començara gratament la seua lectura per l’afirmació que “Si algú té raons econòmiques per independitzar-se som els valencians. Som els més mal finançats i els més injustament tractats. Ens sobren motius per a estar enfadats amb l'Estat espanyol”. Amb tot, avançant la lectura pel cos de la notícia, em cauen al damunt les constatacions i els “peròs”: seguim diferint amb estratègies, objectius i, fins i tot, en la praxi política, però no vull parlar del que ens diferencia sinó dels que ens apropa.

Dimecres, 09 Octubre 2013 03:34

"L'atur, un motiu més pel dret a decidir"

Òscar V. Ramírez(EUPV): “El dret a decidir del poble valencià davant les dades de l’atur és inalienable”.

El coordinador comarcal d'EUPV, Òscar V. Ramírez, afirma que “15.656 aturats/des a la Marina Alta exigeixen que el poble comença a organitzar-se per construir un nou sistema econòmic i polític que no exclogui al 35% de la ma d’obra de la comarca, i porti a la pobresa al 25 %”. Segons ha informat "La Veu del País Valencià". “Ens trobem en un ‘estat d’excepció’ on un nen no té per comprar una llibreta, ni per menjar al menjador escolar, i la seva mare i el seu pare no tenen treball ni poden ternir-ne perquè el sistema ho impedís, i a més, els bancs volen quedar-se amb la seva casa” ha declarat, Ramírez.

Article publicat en "País Valencià, segle XXI" el 5 d'octubre de 2013.

Per a molts dels qui volem que el País Valencià siga alguna cosa més que una simple demarcació administrativa, l’abast de la recent mobilització sobiranista del Principat ha acabat per esvair –o almenys a posar en un segon pla– algunes reticències que suscita la perspectiva d’una Catalunya independent. Reticències que tenen a veure amb les dificultats de bastir un projecte cultural –i no diguem polític— comú per al conjunt dels Països Catalans en cas de quedar dividits entre un hipotètic Estat català independent i unes autonomies –la valenciana i la balear– ben collades al marc espanyol. Per no parlar de la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València. Certament, són perills que no poden obviar-se, però el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya. Més encara entre l’ampli espectre del valencianisme. I així ha succeït: no sols els “catalanistes” de tota la vida s’hi han sumat, sinó que també molts els valencianistes “tricolors” han experimentat unes emocions d’empatia pel procés català que van més enllà de la mera “germanor”, i potser més d’un haurà dubtat per un moment de la seua orientació nacional. Així les coses, no és estrany que l’exemple del Principat haja estimulat la creació d’una plataforma pel dret a decidir al País Valencià.

Article publicat en "La Veu del País Valencià" el 7 d'octubre de 2013.

El passat divendres 4 d’octubre, a Sueca, va tindre lloc un dels actes programats per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià a fi de donar a conéixer el seu projecte al llarg del país. Després de la intervenció de Fran Ferri, Gemma Pasqual i Antoni Infante, es va produir un interessant debat entre els assistents a propòsit d’aquesta campanya. Allí es van dir moltes coses, però a mi m’agradaria destacar tres idees que d’alguna manera es plantejaren, i que constitueixen tres possibles crítiques a la Plataforma. Al meu entendre, es tracta de crítiques equivocades, i això és el que intentaré defensar en aquest article.

Article d'Antoni Infante publicat per Indirecte.cat el 7 d'octubre de 2013.

La posada en marxa de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià ha generat molta il·lusió que comparteixo,  però alhora també uns certs interrogants i crítiques que convé anar aclarint.

Al intentant sintetitzar els dubtes i les critiques rebudes trobem tres grans apartats: a) El dret a decidir és una rebaixa dels postulats independentistes, una traïció o una dilació de la reivindicació independentista. b) EL Dret a Decidir, és un pseudònim del Dret d‘Autodeterminació, una altra forma de dir-li, per a amagar l’objectiu i eixamplar  la base de suport, i c) El Dret a Decidir, és un mecanisme d’intervenció social i/o política però no te res a veure amb la presa de consciencia nacional. Hi ha un quart criteri crític: La plataforma creada per reivindicar el Dret a Decidir amaga interessos electorals ocults.

Article publicat per "La Veu del País Valencià" el 21 de juny de 2013.

Des que ,el juny de 1707, Felip V va fer promulgar el Decret de Nova Planta pel qual suprimia les nostres institucions autòctones, conjuntament amb les d’Aragó (que s’ampliaria el novembre del 1715 i gener del 1716 a Balears i Catalunya) el nostre poble pateix, almenys, tres grans tipus de problemes:

a) El nostre cos social, no s’ha pogut desenvolupar amb la normalitat d’un poble autocentrat. Tot el que des d’aleshores hem fet estava i està condicionat per les necessitats de Madrid/Espanya, per a qui no som altra cosa que el seu hinterland, colònia interior o espai d’on extraure guanys.

Article publicat per "La Veu del País Valencià" el 16 de juny de 2013.

Hi ha paraules, expressions i construccions gramaticals que provoquen en el negociat de la política l’efecte d’una cortina de fum, de manera que una qüestió de primera magnitud que pot engrescar la ciutadania perd bona part de la càrrega, o simplement queda desactivada, gràcies a les possibilitats de defugir-la que atorguen determinades formes de presentar-la (i, sobretot, de vincular-la) a l’agenda de les prioritats que ens subministren diàriament i en l’embolcall preparat per a l’ocasió. Posem per cas l’eufemisme que els catalans fan servir en reclamar el “dret a decidir”. Tot el món sap què significa, però amb aquesta expressió s’evita una hipotètica i indemostrable espantada que algú podria intuir en cas de recórrer a la paraula “independència”, suavitzada amb aromes com “referèndum d’autodeterminació”, “consulta sobiranista” o qualsevol altra. A aquestes alçades de l’espoli, les ganes de la majoria dels catalans de perdre el DNI espanyol han esdevingut un procés irreversible. Dels bascos, no cal parlar-ne, perquè tampoc se’ls espera. Observen que no hi ha notícies d’Euskadi, si descomptem que es passen per baix cama la llei Wert (lluny de protestar, simplement l’han ignorada) i que els indicadors socio-econòmics tenen poc a veure, tot i la crisi organitzada per la delinqüència financera, amb aquesta Espanya en regressió accelerada als marcs referencials de l’Enciclopedia Álvarez.

Pàgina 8 de 9
Joomla templates by a4joomla