Opinió

Dijous, 13 Març 2014 05:00

Centralitat, per Rafa Arnal

 Article publicat en La Veu del País Valencià el passat 13 de març de 2014.

 Acabe de llegir un interessant article de l'Antoni Infante a La Veu del País Valencià:

“La Centralitat del País Valencià”, l'anomena. Precisament és al títol, La Centralitat” on trobe una errada de concepte que fa uns dies comentava a un altra conveí d'Almàssera, José Lladró a qui li he escrit tot comentant-li un excel·lent llibre que dissortadament ha tingut una tirada curta, no venal, i repartida selectivament, per la qual cosa li he expressat el meu agraïment per la seua gentilesa de lliurar-me'l amb una dedicatória. He de dir, que és una veritable llàstima la no difussió d'un llibre “Del milagro al despropòsito: Quítate tu que me pongo yo” que dissortadament quedarà sols per als estudiosos del fenòmen “Lladró” que hi tinguen accés: potser el projecte industriali empresarial més reeixit i exitós del passat segle XX pel que fa al País Valencià, un projecte de projecció internacional parit i gestionat des de l'Horta de València, ara en hores baixes, però que al seu moment va donar treball a 2000 persones pel cap baix... tot açò vist amb els ulls d'ara fa pensar.

Article publicat en La Veu del País Valencià i altres mitjos el passat 11 de març de 2014.

Problemes al si de qualsevol societat hi ha molts. Interessos i antagonismes també. Nosaltres al País Valencià tenim els nostres. L’escala d’importància que li donem  a uns o altres és d’una gran subjectivitat, doncs depèn sempre del punt de vista particular. Així, per a una persona aturada (28% al PV) trobar treball és més important que per altra ocupada, que es preocupa més de les condicions laborals; o per a una persona que està acabant els seu estudis li preocupa més que opcions de futur tindrà que per a una persona que està començant, etc. Els exemples podrien no acabar mai i tots estarien en funció de la realitat de cada persona  condicionada per aspectes col•lectius com la classe social de la qual formes part, o el gènere o el País, etc.

Diumenge, 09 Març 2014 01:00

"I tu, què en penses?" per Vicent Luna

És ben curiós, i fins i tot jo diria que hauria de ser objecte d’estudi, les reaccions i els posicionaments de la població davant el procés sobiranista pel dret a decidir encetat a Catalunya. Al principi de l’esmentat procés les reaccions van ser més bé polítiques i institucionals, i la gent del carrer, en principi, semblava que no tenia opinió doncs no acabava de copsar la importància i transcendència del fet. A mesura que el Govern català i el Parlament Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) segueixen fil per randa el full de ruta consensuat, la gent comença a adonar-se’n que no és cap farol i que la cosa va de debò. Així ho han vist també tots els sindicats, partits polítics espanyolistes i el mateix govern central que, a corre cuita, ha fet moure tots els fils de les clavegueres de l’estat per anar creant, encomanant i vacunant la població amb l’objectiu de transmetre el pensament únic: la constitució és sagrada i intocable, la sobirania és de tots els espanyols, Catalunya no és una nació, la consulta és il·legal, ....

Al llarg de la història les dones hem patit tot tipus de discriminació, invisibilització, menyspreu i violència. Des dels inicis de la civilització ja ens van convertir en unes pecadores, carregades de culpa, que vam contaminar l’home (el mite d’Eva). Quan posàvem els nostres coneixements al servei del poble érem bruixes que calia cremar a la foguera.

Mes tard ja no ens cremaven, però quan despertarem de l’alienació en la qual ens tenien sotmeses i manifestàvem el nostre malestar, érem unes histèriques que calia medicar o tancar als manicomis.

Hem participat activament en totes les revolucions: contra l’esclavisme, la francesa, la industrial...i com a resposta sols hem obtingut privacions de drets (com el codi napoleònic), desigualtats i eliminació de la nostra pròpia història.

Divendres, 28 Febrer 2014 01:00

"Volem votar!" per Vicent Luna

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) està integrat per partits, sindicats i entitats molt diverses d’arreu de Catalunya, de moment fins a 1.653. A la trobada de dimecres passat hi va participar el govern i 54 entitats, entre partits polítics, sindicats, diputacions, ajuntaments i organitzacions socials i culturals. En l'àmbit empresarial, hi havia representants de les patronals Cecot i Pimec i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya. Ara bé, malgrat la seua transversalitat hi ha un punt del full de ruta que els uneix a totes elles: la voluntat i necessitat de voler votar. Ja ho va dir l’expresident del Parlament Joan Rigol en finalitzar la reunió del PNDD: ”El que Catalunya planteja no té possibilitats de tancar-se si no és votant”.

Fa una setmana els presidents Artur Mas i Felipe González van ser entrevistats pel periodista de la Sexta Jordi Évole . La conversa es va centrar en el procés que està portant a terme Catalunya pel dret a decidir, procés que culminarà, si no ho impedeix Espanya (toquem ferro!), en les eleccions del 9 de novembre.

L’argument més sòlid i democràtic que feu servir Artur Mas fou, com no podia ser d’una altra manera, que el Parlament Català per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions aprovà la Declaració de Sobirania del poble català. I això, clar i català, vol dir que la majoria de catalans i catalanes, representats democràticament pels seues parlamentaris, han decidit tirar endavant un full de ruta que els ha de portar a decidir democràticament si volen tindre un estat propi, i a sobre si el volen independent. Artur Mas, a més a més, aprofità el moment per explicar quines han estat les espurnes que ha encès aquest procés irreversible: l’anticatalanisme fomentat al llarg dels darrers anys pels propis Governs d’Espanya, tant de dreta com d’esquerra; l’espoli fiscal sistemàtic i inassolible que practica Espanya a Catalunya; els entrebancs i constants atacs a la llengua catalana, la manca d’inversions de l’Estat en infraestructures bàsiques, la negativa a transferir competències que es consideren necessàries..., i a més a més, tot i haver estat aprovat en unes eleccions pel poble català, les retallades al nou Estatut pel Tribunal Constitucional. A tot aquest llistat de greuges, a sobre, cal afegir que el president Mariano Rajoy s’han negat en banda a voler parlar amb el president Mas d’aquest assumpte.

 

Ho deia fa poc, inclús, Ximo Puig, del PSPV a una recent entrevista a “El Temps”, conjunta amb Pere Navarro, del PSC, davant la pregunta per l’instrumentalització de l’anticatalanisme i el dret a decidir del Principat pel PP, Puig responia: “Sens dubte, la dreta valenciana provarà d’aprofitar-ho per treure el debat d’una realitat que és inassumible: ens han dut a un 30% de desocupació, a un 30% d’exclusió social i a un 30% de deute. Malgrat les potencialitats enormes que tenim, el País Valencià és la comunitat més endeutada i que més ha vist incrementar el seu nivell de pobresa: estem 14 punts per sota de la mitjana estatal en renda ‘per capita’, i per si no en teníem prou, han malbaratat el sistema financer valencià. Davant d’això, el PP s’aferra a qualsevol oportunitat, i l’anticatalanisme n’és una. Aquest és el debat en què el PP se sent més còmode, però que ara no els servirà de res. És una qüestió que ens preocupa molt perquè afecta la nostra economia i les nostres possibilitats de futur”. També els màxims dirigents del PP del país dels valencians no poden amagar l’escàndol que suposa l’infra-finançament de tot el País en unes balances fiscals desajustades que ens penalitzen greument.

En un món global i globalitzat com l’actual conèixer diverses llengües és necessari i fonamental. Quantes més en dominem millor, nos sols per qüestions professionals sinó perquè ens ajuda a entendre millor el món complex que ens envolta, doncs cadascuna d’elles ens permetrà interpretar-lo d’una manera pròpia, única i diferent. Ara bé, hom pot dominar moltes llengües però en el fons sempre n’hi ha una que sobresurt, que actua de pal de paller i a la que han anat afegint-se les altres. És la llengua en la qual començàrem a dir les primeres paraules, la que ens transmeteren els nostres pares i familiars. La que començà a donar-nos una identitat i ens obrí les portes al coneixement. Així doncs, l’estructura, la bastida on es sustenta part de la nostra identitat està estretament relacionada amb aquesta primera llengua. I aquesta ens uneix i identifica amb una col·lectivitat. Tant és així, que per a milions de persones la seua llengua és la seua Pàtria. Només com a exemple paga la pena recordar alguna de les frases que al respecte s’han dit. Així, l’advocat, periodista i polític Prat de la Riba a principis del segle XX deia que “La meua llengua és la meua Pàtria”, també l’escriptor i periodista empordanès Josep Pla afirmava “El meu país és aquell on, quan dicBon dia”, em responen “Sí”, sembla que fa bon di”', o l’escriptor argentí Juan Gelman, darrerament traspassat, que afirmava que “Mi Pátria és mi lengua”.

Article publicat per Vicent Luna en el seu bloc d'Indirecte.cat el 22 de gener de 2014.

La setmana passada la premsa escrita valencians en parlava sense embuts, no com una notícia més, sinó com la notícia més important de la portada:"La Comunitat Valenciana entra en el grup  de les regions més pobres de tota Espanya", deia el periòdic Información (15-01-14). Davant d'aquesta notícia hom no pot més que quedar-se de pasta de moniato. I dic de moniato, mai més ben dit, perquè la veritat és que arribats a aquesta situació hem de dir molt clarament que els valencians som uns autèntics moniatos, i en majúscula. Uns babaus, uns meninfotistes, uns ignorants que hem permès, tot i sent una de les tres comunitats més riques de l'Estat espanyol, que els nostres mesells, corruptes i impresentables polítics ens hagen portat a formar part del club dels més pobres. Com és possible que comunitats com Aragó (25.152), Astúries (21.141), Cantàbria (21.936), Castella-Lleó (22.099), Galícia (20.470), La Rioja (25.353)... tinguen una renda per habitant més alta que la nostra? Com és possible que nosaltres només tinguem 19.819 euros per habitant, per sota de la mitjana espanyola (22.081)?  Com és possible que els valencians ens trobem a 2.200 euros de les quantitats que ingressen, com a mitjana, la resta d'espanyols? On van a parar els nostres impostos, la nostra riquesa? Evidentment no cal ser un expert en economia per saber on van a parar, ei que sabeu on van a parar?. Ja fa molts anys que alguns anem dient que Espanya ens roba, i ens roba amb la connivència dels nostres governants al Congrés i a les Corts. I els nostres governants, des de la transició ençà, tenen noms i cognoms, i pertanyen a dos partits que han anat alternant-se en el govern: PSOE i PP.

Article publicat a "La Veu del País Valencià" el 15 d'octubre de 2013. Núria Arnau és secretària general d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

El titular de l’entrevista d’un diari digital a la dirigent de Compromís, Mònica Oltra, ha fet que començara gratament la seua lectura per l’afirmació que “Si algú té raons econòmiques per independitzar-se som els valencians. Som els més mal finançats i els més injustament tractats. Ens sobren motius per a estar enfadats amb l'Estat espanyol”. Amb tot, avançant la lectura pel cos de la notícia, em cauen al damunt les constatacions i els “peròs”: seguim diferint amb estratègies, objectius i, fins i tot, en la praxi política, però no vull parlar del que ens diferencia sinó dels que ens apropa.

Pàgina 4 de 5
Joomla templates by a4joomla