Opinió

Com cada estiu arriba la temporada de la calor i estem segures perquè així ho anuncien els centres comercials i les retallades de servei en Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV).

Diumenge passat, centenars de persones es manifestaven contra l'ampliació de dos a tres carrils per sentit de circulació de la V21, l'autovia d'entrada a València venint des del nord. La convocatòria havia partit de Per l'horta, i responia a l'activació per via d'urgència del procés d'expropiació de les parcel·les afectades per un projecte de difícil justificació tècnica, que implica un gran cost mediambiental i social amb la destrucció de 80.000 m² de la millor horta productiva i habitatges històrics i suposa una inversió milionària que ben bé podria ser utilitzada per a millorar veritablement el transport metropolità.

Aquesta setmana, el govern de P. Sánchez ha declarat com a urgent l'ampliació de la V-21 (els terrenys del vial d'accés al port ja fa anys que s'expropiaren).

Muchas de las que estuvimos en las calles, días y noches aquel mayo del 2011 vemos la evolución de Podemos como un proceso esperpéntico. Incluso para aquellas que desde el principio compartíamos señaladas diferencias con el partido morado, su debilidad en la denuncia de la represión por parte del estado español a partir del caso catalán es, por encima de todo, doloroso.

València tenia un palau, el seu palau reial, la residència dels seus reis. Un palau, però, que desaparegué per la ineptitud d’un general espanyol. I haguera desaparegut també l’edifici del Sant Pius V si el mariscal francès Louis-Gabriel Suchet no arriba a temps, perquè també pensaven enderrocar-lo. Veieu: un exemple més dels menyspreu espanyol a les glòries pàtries dels valencians.

Ovidi Montllor va gravar la «Cançó de les balances», de Josep Maria Carandell, en 1968. Oportuníssima en el seu temps i més en aquell any de revoltes i esperances, no sembla que la composició, que és un exemple d'ambient i tema medieval amb final obert, haja perdut ni un gram de vigència cinquanta anys més tard. / El distanciament històric que Carandell hi proposava assegurava en realitat la universalitat temporal i geogràfica del conte. La naturalesa d'un poder autoritari exercit en forma de monarquia (que sovint no necessita ni ceptre ni corona), el materialisme avar i barroer que considera l'home simple mercaderia, la repressió de la llibertat d'expressió, la persecució de la dissidència i l'exercici de la violència no té edat ni fronteres. / L'Espanya de 2018, com la de 1968, té qui li canta les veritats i planta cara als abusos i obsessions malatisses d'un poder cada dia més desligitimat.

Els esdeveniments i declaracions dels últims dies sobre el model de finançament autonòmic semblaven una mena de muntanya russa arran del canvi de govern a Espanya. Pareixia que tot d’una desapareixerien els mals profunds que ens tenallem com a poble valencià, tindríem finançament just i, a més, es derogarien les lleis més injustes aprovades els darrers anys. De sobte, però, i amb unes simples declaracions, tot tornava a restar igual com si res no haguera passat: en l’actual legislatura no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic. I al País Valencià eixe és, sense cap dubte, el fidel de la balança. Abans de la moció de censura a Espanya, els partits valencians i algunes entitats ja donaven per conclòs el tema, i cadascú des de la seua òptica reservava el tema i els arguments com a munició electoral per a la contesa del 2019. Va vindre, però, quan menys s’esperava, un canvi que ha obligat tothom a reposicionar-se. I ha fet mal, molt de mal, perquè no han guardat ni les formes. A Catalunya, per exemple, llancen el missatge (creïble o no) del diàleg. Al País Valencià ni això, ens han dit que no i, a més, que restem muts i a la gàbia.

La gesta solidària de l'Aquarius i els dos vaixells italians que han salvat 629 migrants africans i els 2.230 voluntaris mobilitzats per Metges Sense Fronteres, SOS Méditerranée i les altres organitzacions que els han acollits al port de València ha causat un impacte mediàtic espectacular enmig la rutina informativa de mort i misèria diària al Mediterrani.

Dilluns, 18 Juny 2018 21:02

"Apunt", per Manel Rodríguez Castelló

Em reconec un inútil per a la pràctica de l'autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s'exerceixen en comandita ('societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons') i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me'n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me'n surt amb aquesta gimnàstica d'equilibris. Enmig l'eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, que no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m'agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s'avancen a la mort certificada per l'especialista. Que l'esperança, vaja, és l'últim que es perd i que l'únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.

Cada vegada que ens passa quelcom complicat en relació a l'Estat espanyol, tenim una certa tendència a girar la vista cap a Europa a veure què hi diu o fa. També solem repetir el gest quan el fet en qüestió fa referència a polítiques practicades en qualsevol lloc del món, però que ens semblen inassumibles per als valors de la majoria de les persones sensates i amb valor democràtics. En serien un exemple les recents decisions dels EUA de traslladar la seua ambaixada a Israel de Tel Aviv a Jerusalem, propiciant una nova massacre contra el poble palestí, o la ruptura de l'acord nuclear amb Iran. En aquests casos el paper d'Europa ha semblat o molt tebi o molt contradictori. També solem girar el cap per a intentar esbrinar el per què de les polítiques europees sobre immigració, que està convertint la mediterrània en un cementeri, les polítiques imperialistes dels estats europeus a Centre Àfrica, o la participació de tropes europees en missions molt poc humanitàries.

Pàgina 4 de 12
Joomla templates by a4joomla