Opinió

Article publicat per Vicent Luna en el seu bloc d'Indirecte.cat el 22 de gener de 2014.

La setmana passada la premsa escrita valencians en parlava sense embuts, no com una notícia més, sinó com la notícia més important de la portada:"La Comunitat Valenciana entra en el grup  de les regions més pobres de tota Espanya", deia el periòdic Información (15-01-14). Davant d'aquesta notícia hom no pot més que quedar-se de pasta de moniato. I dic de moniato, mai més ben dit, perquè la veritat és que arribats a aquesta situació hem de dir molt clarament que els valencians som uns autèntics moniatos, i en majúscula. Uns babaus, uns meninfotistes, uns ignorants que hem permès, tot i sent una de les tres comunitats més riques de l'Estat espanyol, que els nostres mesells, corruptes i impresentables polítics ens hagen portat a formar part del club dels més pobres. Com és possible que comunitats com Aragó (25.152), Astúries (21.141), Cantàbria (21.936), Castella-Lleó (22.099), Galícia (20.470), La Rioja (25.353)... tinguen una renda per habitant més alta que la nostra? Com és possible que nosaltres només tinguem 19.819 euros per habitant, per sota de la mitjana espanyola (22.081)?  Com és possible que els valencians ens trobem a 2.200 euros de les quantitats que ingressen, com a mitjana, la resta d'espanyols? On van a parar els nostres impostos, la nostra riquesa? Evidentment no cal ser un expert en economia per saber on van a parar, ei que sabeu on van a parar?. Ja fa molts anys que alguns anem dient que Espanya ens roba, i ens roba amb la connivència dels nostres governants al Congrés i a les Corts. I els nostres governants, des de la transició ençà, tenen noms i cognoms, i pertanyen a dos partits que han anat alternant-se en el govern: PSOE i PP.

Article publicat a "La Veu del País Valencià" el 15 d'octubre de 2013. Núria Arnau és secretària general d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

El titular de l’entrevista d’un diari digital a la dirigent de Compromís, Mònica Oltra, ha fet que començara gratament la seua lectura per l’afirmació que “Si algú té raons econòmiques per independitzar-se som els valencians. Som els més mal finançats i els més injustament tractats. Ens sobren motius per a estar enfadats amb l'Estat espanyol”. Amb tot, avançant la lectura pel cos de la notícia, em cauen al damunt les constatacions i els “peròs”: seguim diferint amb estratègies, objectius i, fins i tot, en la praxi política, però no vull parlar del que ens diferencia sinó dels que ens apropa.

Dimecres, 09 Octubre 2013 03:34

"L'atur, un motiu més pel dret a decidir"

Òscar V. Ramírez(EUPV): “El dret a decidir del poble valencià davant les dades de l’atur és inalienable”.

El coordinador comarcal d'EUPV, Òscar V. Ramírez, afirma que “15.656 aturats/des a la Marina Alta exigeixen que el poble comença a organitzar-se per construir un nou sistema econòmic i polític que no exclogui al 35% de la ma d’obra de la comarca, i porti a la pobresa al 25 %”. Segons ha informat "La Veu del País Valencià". “Ens trobem en un ‘estat d’excepció’ on un nen no té per comprar una llibreta, ni per menjar al menjador escolar, i la seva mare i el seu pare no tenen treball ni poden ternir-ne perquè el sistema ho impedís, i a més, els bancs volen quedar-se amb la seva casa” ha declarat, Ramírez.

Article publicat en "País Valencià, segle XXI" el 5 d'octubre de 2013.

Per a molts dels qui volem que el País Valencià siga alguna cosa més que una simple demarcació administrativa, l’abast de la recent mobilització sobiranista del Principat ha acabat per esvair –o almenys a posar en un segon pla– algunes reticències que suscita la perspectiva d’una Catalunya independent. Reticències que tenen a veure amb les dificultats de bastir un projecte cultural –i no diguem polític— comú per al conjunt dels Països Catalans en cas de quedar dividits entre un hipotètic Estat català independent i unes autonomies –la valenciana i la balear– ben collades al marc espanyol. Per no parlar de la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València. Certament, són perills que no poden obviar-se, però el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya. Més encara entre l’ampli espectre del valencianisme. I així ha succeït: no sols els “catalanistes” de tota la vida s’hi han sumat, sinó que també molts els valencianistes “tricolors” han experimentat unes emocions d’empatia pel procés català que van més enllà de la mera “germanor”, i potser més d’un haurà dubtat per un moment de la seua orientació nacional. Així les coses, no és estrany que l’exemple del Principat haja estimulat la creació d’una plataforma pel dret a decidir al País Valencià.

Article publicat en "La Veu del País Valencià" el 7 d'octubre de 2013.

El passat divendres 4 d’octubre, a Sueca, va tindre lloc un dels actes programats per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià a fi de donar a conéixer el seu projecte al llarg del país. Després de la intervenció de Fran Ferri, Gemma Pasqual i Antoni Infante, es va produir un interessant debat entre els assistents a propòsit d’aquesta campanya. Allí es van dir moltes coses, però a mi m’agradaria destacar tres idees que d’alguna manera es plantejaren, i que constitueixen tres possibles crítiques a la Plataforma. Al meu entendre, es tracta de crítiques equivocades, i això és el que intentaré defensar en aquest article.

Article d'Antoni Infante publicat per Indirecte.cat el 7 d'octubre de 2013.

La posada en marxa de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià ha generat molta il·lusió que comparteixo,  però alhora també uns certs interrogants i crítiques que convé anar aclarint.

Al intentant sintetitzar els dubtes i les critiques rebudes trobem tres grans apartats: a) El dret a decidir és una rebaixa dels postulats independentistes, una traïció o una dilació de la reivindicació independentista. b) EL Dret a Decidir, és un pseudònim del Dret d‘Autodeterminació, una altra forma de dir-li, per a amagar l’objectiu i eixamplar  la base de suport, i c) El Dret a Decidir, és un mecanisme d’intervenció social i/o política però no te res a veure amb la presa de consciencia nacional. Hi ha un quart criteri crític: La plataforma creada per reivindicar el Dret a Decidir amaga interessos electorals ocults.

Article publicat per "La Veu del País Valencià" el 21 de juny de 2013.

Des que ,el juny de 1707, Felip V va fer promulgar el Decret de Nova Planta pel qual suprimia les nostres institucions autòctones, conjuntament amb les d’Aragó (que s’ampliaria el novembre del 1715 i gener del 1716 a Balears i Catalunya) el nostre poble pateix, almenys, tres grans tipus de problemes:

a) El nostre cos social, no s’ha pogut desenvolupar amb la normalitat d’un poble autocentrat. Tot el que des d’aleshores hem fet estava i està condicionat per les necessitats de Madrid/Espanya, per a qui no som altra cosa que el seu hinterland, colònia interior o espai d’on extraure guanys.

Article publicat per "La Veu del País Valencià" el 16 de juny de 2013.

Hi ha paraules, expressions i construccions gramaticals que provoquen en el negociat de la política l’efecte d’una cortina de fum, de manera que una qüestió de primera magnitud que pot engrescar la ciutadania perd bona part de la càrrega, o simplement queda desactivada, gràcies a les possibilitats de defugir-la que atorguen determinades formes de presentar-la (i, sobretot, de vincular-la) a l’agenda de les prioritats que ens subministren diàriament i en l’embolcall preparat per a l’ocasió. Posem per cas l’eufemisme que els catalans fan servir en reclamar el “dret a decidir”. Tot el món sap què significa, però amb aquesta expressió s’evita una hipotètica i indemostrable espantada que algú podria intuir en cas de recórrer a la paraula “independència”, suavitzada amb aromes com “referèndum d’autodeterminació”, “consulta sobiranista” o qualsevol altra. A aquestes alçades de l’espoli, les ganes de la majoria dels catalans de perdre el DNI espanyol han esdevingut un procés irreversible. Dels bascos, no cal parlar-ne, perquè tampoc se’ls espera. Observen que no hi ha notícies d’Euskadi, si descomptem que es passen per baix cama la llei Wert (lluny de protestar, simplement l’han ignorada) i que els indicadors socio-econòmics tenen poc a veure, tot i la crisi organitzada per la delinqüència financera, amb aquesta Espanya en regressió accelerada als marcs referencials de l’Enciclopedia Álvarez.

Article publicat en "El Punt-Avui" el 26 de maig de 2013.

Potser algun dia la majoria de valencians i valencianes pensen així, com passa ara al Principat i després d’anys i panys de molta il·lusió, valentia, coratge , pedagogia i… Nosaltres, com ja s’ha dit, hauríem d’estar amatents i començar a caminar. I als nostres veïns, que han donat el pas definitiu, els hi desitgem el millor. Com diria el músic i cantautor de Porrera, “Que tinguem sort, que trobem tot el que ens van mancar ahir”.

Però, com dèiem en la primera part d’aquestes reflexions, tot i que el nou estatut fou aprovat per un 73,9% de catalans i catalanes, el PP no ho acceptà, i aviat sol·licità al Tribunal Constitucional que fos declarat anticonstitucional. Com no podia ser d’una altra manera la indignació de la societat catalana va créixer com la bromera. Per acabar-ho d’adobar el 15 de juliol del 2008, i per primera vegada en la història i després de sol·licitar-ho moltes vegades, l’Estat va fer públiques les Balances Fiscals corresponents al 2005. La conclusió fou la que ja apuntaven molts economistes anys enrere: Catalunya paga molt més del que és just. Cada any el dèficit fiscal de Catalunya és equivalent al 8,7% del seu PIB, al voltant dels 16.543 milions d’euros. Per primera vegada allò de l’espoli fiscal era constatable. Però, per si no hi havia prou, la gota que al meu parer va fer vessar el got fou la sentència del Tribunal Constitucional del 29 de juny del 2010 on, quatre anys després (quatre anys, quina vergonya de justícia!!) anul·lava 14 articles del nou Estatut, i fixava la interpretació que cal donar a altres 23 preceptes i 4 disposicions, a més a més de declarar “sense eficàcia jurídica” el terme nació del preàmbul.

Publicat el 25 de maig de 2013 a "El Punt-Avui".

La pregunta que molts espanyols es fan és: per què els catalans volen un referèndum? Vist des d’un punt de vista objectiu la contestació és òbvia, doncs perquè hi ha una gran majoria que així ho volen. La qüestió que haurien de preguntar-se aquests espanyols és què han fet malament perquè hi haja aquesta gran majoria. Els motius són molts i venen de ben lluny. I és que hi ha fets històrics que, com la peça malmesa d’un trencaclosques, no encaixen i tossudament, des del fons dels segles, se’ns presenten al davant exigint justícia. La realitat és que no sempre “por justo derecho de conquista” s’aconsegueix barrejar l’aigua i l’oli. Tard o d’hora, aquest darrer acabarà surant.

 Coalició pel Dret a Decidir (1)

           Mentre el poder immens de l’Estat, i les seues clavegueres, mouen tots els fils possibles i impossibles per aturar, desqualificar i demonitzar el procés cap al dret a decidir que ha encetat el Principat de Catalunya, la immensa majoria de valencians i valencianes s’ho miren des de la distància, i les seues opinions no van més enllà de repetir les consignes que els dos partits espanyols majoritaris, PP i PSOE, dia rere dia reprodueixen als mitjans de comunicació.

Pàgina 4 de 4
Joomla templates by a4joomla