Opinió

Divendres, 28 Febrer 2014 01:00

"Volem votar!" per Vicent Luna

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) està integrat per partits, sindicats i entitats molt diverses d’arreu de Catalunya, de moment fins a 1.653. A la trobada de dimecres passat hi va participar el govern i 54 entitats, entre partits polítics, sindicats, diputacions, ajuntaments i organitzacions socials i culturals. En l'àmbit empresarial, hi havia representants de les patronals Cecot i Pimec i del Consell de Cambres de Comerç de Catalunya. Ara bé, malgrat la seua transversalitat hi ha un punt del full de ruta que els uneix a totes elles: la voluntat i necessitat de voler votar. Ja ho va dir l’expresident del Parlament Joan Rigol en finalitzar la reunió del PNDD: ”El que Catalunya planteja no té possibilitats de tancar-se si no és votant”.

Fa una setmana els presidents Artur Mas i Felipe González van ser entrevistats pel periodista de la Sexta Jordi Évole . La conversa es va centrar en el procés que està portant a terme Catalunya pel dret a decidir, procés que culminarà, si no ho impedeix Espanya (toquem ferro!), en les eleccions del 9 de novembre.

L’argument més sòlid i democràtic que feu servir Artur Mas fou, com no podia ser d’una altra manera, que el Parlament Català per 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions aprovà la Declaració de Sobirania del poble català. I això, clar i català, vol dir que la majoria de catalans i catalanes, representats democràticament pels seues parlamentaris, han decidit tirar endavant un full de ruta que els ha de portar a decidir democràticament si volen tindre un estat propi, i a sobre si el volen independent. Artur Mas, a més a més, aprofità el moment per explicar quines han estat les espurnes que ha encès aquest procés irreversible: l’anticatalanisme fomentat al llarg dels darrers anys pels propis Governs d’Espanya, tant de dreta com d’esquerra; l’espoli fiscal sistemàtic i inassolible que practica Espanya a Catalunya; els entrebancs i constants atacs a la llengua catalana, la manca d’inversions de l’Estat en infraestructures bàsiques, la negativa a transferir competències que es consideren necessàries..., i a més a més, tot i haver estat aprovat en unes eleccions pel poble català, les retallades al nou Estatut pel Tribunal Constitucional. A tot aquest llistat de greuges, a sobre, cal afegir que el president Mariano Rajoy s’han negat en banda a voler parlar amb el president Mas d’aquest assumpte.

 

Ho deia fa poc, inclús, Ximo Puig, del PSPV a una recent entrevista a “El Temps”, conjunta amb Pere Navarro, del PSC, davant la pregunta per l’instrumentalització de l’anticatalanisme i el dret a decidir del Principat pel PP, Puig responia: “Sens dubte, la dreta valenciana provarà d’aprofitar-ho per treure el debat d’una realitat que és inassumible: ens han dut a un 30% de desocupació, a un 30% d’exclusió social i a un 30% de deute. Malgrat les potencialitats enormes que tenim, el País Valencià és la comunitat més endeutada i que més ha vist incrementar el seu nivell de pobresa: estem 14 punts per sota de la mitjana estatal en renda ‘per capita’, i per si no en teníem prou, han malbaratat el sistema financer valencià. Davant d’això, el PP s’aferra a qualsevol oportunitat, i l’anticatalanisme n’és una. Aquest és el debat en què el PP se sent més còmode, però que ara no els servirà de res. És una qüestió que ens preocupa molt perquè afecta la nostra economia i les nostres possibilitats de futur”. També els màxims dirigents del PP del país dels valencians no poden amagar l’escàndol que suposa l’infra-finançament de tot el País en unes balances fiscals desajustades que ens penalitzen greument.

En un món global i globalitzat com l’actual conèixer diverses llengües és necessari i fonamental. Quantes més en dominem millor, nos sols per qüestions professionals sinó perquè ens ajuda a entendre millor el món complex que ens envolta, doncs cadascuna d’elles ens permetrà interpretar-lo d’una manera pròpia, única i diferent. Ara bé, hom pot dominar moltes llengües però en el fons sempre n’hi ha una que sobresurt, que actua de pal de paller i a la que han anat afegint-se les altres. És la llengua en la qual començàrem a dir les primeres paraules, la que ens transmeteren els nostres pares i familiars. La que començà a donar-nos una identitat i ens obrí les portes al coneixement. Així doncs, l’estructura, la bastida on es sustenta part de la nostra identitat està estretament relacionada amb aquesta primera llengua. I aquesta ens uneix i identifica amb una col·lectivitat. Tant és així, que per a milions de persones la seua llengua és la seua Pàtria. Només com a exemple paga la pena recordar alguna de les frases que al respecte s’han dit. Així, l’advocat, periodista i polític Prat de la Riba a principis del segle XX deia que “La meua llengua és la meua Pàtria”, també l’escriptor i periodista empordanès Josep Pla afirmava “El meu país és aquell on, quan dicBon dia”, em responen “Sí”, sembla que fa bon di”', o l’escriptor argentí Juan Gelman, darrerament traspassat, que afirmava que “Mi Pátria és mi lengua”.

Article publicat per Vicent Luna en el seu bloc d'Indirecte.cat el 22 de gener de 2014.

La setmana passada la premsa escrita valencians en parlava sense embuts, no com una notícia més, sinó com la notícia més important de la portada:"La Comunitat Valenciana entra en el grup  de les regions més pobres de tota Espanya", deia el periòdic Información (15-01-14). Davant d'aquesta notícia hom no pot més que quedar-se de pasta de moniato. I dic de moniato, mai més ben dit, perquè la veritat és que arribats a aquesta situació hem de dir molt clarament que els valencians som uns autèntics moniatos, i en majúscula. Uns babaus, uns meninfotistes, uns ignorants que hem permès, tot i sent una de les tres comunitats més riques de l'Estat espanyol, que els nostres mesells, corruptes i impresentables polítics ens hagen portat a formar part del club dels més pobres. Com és possible que comunitats com Aragó (25.152), Astúries (21.141), Cantàbria (21.936), Castella-Lleó (22.099), Galícia (20.470), La Rioja (25.353)... tinguen una renda per habitant més alta que la nostra? Com és possible que nosaltres només tinguem 19.819 euros per habitant, per sota de la mitjana espanyola (22.081)?  Com és possible que els valencians ens trobem a 2.200 euros de les quantitats que ingressen, com a mitjana, la resta d'espanyols? On van a parar els nostres impostos, la nostra riquesa? Evidentment no cal ser un expert en economia per saber on van a parar, ei que sabeu on van a parar?. Ja fa molts anys que alguns anem dient que Espanya ens roba, i ens roba amb la connivència dels nostres governants al Congrés i a les Corts. I els nostres governants, des de la transició ençà, tenen noms i cognoms, i pertanyen a dos partits que han anat alternant-se en el govern: PSOE i PP.

Article publicat a "La Veu del País Valencià" el 15 d'octubre de 2013. Núria Arnau és secretària general d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV).

El titular de l’entrevista d’un diari digital a la dirigent de Compromís, Mònica Oltra, ha fet que començara gratament la seua lectura per l’afirmació que “Si algú té raons econòmiques per independitzar-se som els valencians. Som els més mal finançats i els més injustament tractats. Ens sobren motius per a estar enfadats amb l'Estat espanyol”. Amb tot, avançant la lectura pel cos de la notícia, em cauen al damunt les constatacions i els “peròs”: seguim diferint amb estratègies, objectius i, fins i tot, en la praxi política, però no vull parlar del que ens diferencia sinó dels que ens apropa.

Dimecres, 09 Octubre 2013 03:34

"L'atur, un motiu més pel dret a decidir"

Òscar V. Ramírez(EUPV): “El dret a decidir del poble valencià davant les dades de l’atur és inalienable”.

El coordinador comarcal d'EUPV, Òscar V. Ramírez, afirma que “15.656 aturats/des a la Marina Alta exigeixen que el poble comença a organitzar-se per construir un nou sistema econòmic i polític que no exclogui al 35% de la ma d’obra de la comarca, i porti a la pobresa al 25 %”. Segons ha informat "La Veu del País Valencià". “Ens trobem en un ‘estat d’excepció’ on un nen no té per comprar una llibreta, ni per menjar al menjador escolar, i la seva mare i el seu pare no tenen treball ni poden ternir-ne perquè el sistema ho impedís, i a més, els bancs volen quedar-se amb la seva casa” ha declarat, Ramírez.

Article publicat en "País Valencià, segle XXI" el 5 d'octubre de 2013.

Per a molts dels qui volem que el País Valencià siga alguna cosa més que una simple demarcació administrativa, l’abast de la recent mobilització sobiranista del Principat ha acabat per esvair –o almenys a posar en un segon pla– algunes reticències que suscita la perspectiva d’una Catalunya independent. Reticències que tenen a veure amb les dificultats de bastir un projecte cultural –i no diguem polític— comú per al conjunt dels Països Catalans en cas de quedar dividits entre un hipotètic Estat català independent i unes autonomies –la valenciana i la balear– ben collades al marc espanyol. Per no parlar de la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València. Certament, són perills que no poden obviar-se, però el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya. Més encara entre l’ampli espectre del valencianisme. I així ha succeït: no sols els “catalanistes” de tota la vida s’hi han sumat, sinó que també molts els valencianistes “tricolors” han experimentat unes emocions d’empatia pel procés català que van més enllà de la mera “germanor”, i potser més d’un haurà dubtat per un moment de la seua orientació nacional. Així les coses, no és estrany que l’exemple del Principat haja estimulat la creació d’una plataforma pel dret a decidir al País Valencià.

Article publicat en "La Veu del País Valencià" el 7 d'octubre de 2013.

El passat divendres 4 d’octubre, a Sueca, va tindre lloc un dels actes programats per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià a fi de donar a conéixer el seu projecte al llarg del país. Després de la intervenció de Fran Ferri, Gemma Pasqual i Antoni Infante, es va produir un interessant debat entre els assistents a propòsit d’aquesta campanya. Allí es van dir moltes coses, però a mi m’agradaria destacar tres idees que d’alguna manera es plantejaren, i que constitueixen tres possibles crítiques a la Plataforma. Al meu entendre, es tracta de crítiques equivocades, i això és el que intentaré defensar en aquest article.

Article d'Antoni Infante publicat per Indirecte.cat el 7 d'octubre de 2013.

La posada en marxa de la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià ha generat molta il·lusió que comparteixo,  però alhora també uns certs interrogants i crítiques que convé anar aclarint.

Al intentant sintetitzar els dubtes i les critiques rebudes trobem tres grans apartats: a) El dret a decidir és una rebaixa dels postulats independentistes, una traïció o una dilació de la reivindicació independentista. b) EL Dret a Decidir, és un pseudònim del Dret d‘Autodeterminació, una altra forma de dir-li, per a amagar l’objectiu i eixamplar  la base de suport, i c) El Dret a Decidir, és un mecanisme d’intervenció social i/o política però no te res a veure amb la presa de consciencia nacional. Hi ha un quart criteri crític: La plataforma creada per reivindicar el Dret a Decidir amaga interessos electorals ocults.

Pàgina 3 de 4
Joomla templates by a4joomla