Dilluns, 18 Juny 2018 21:02

"Apunt", per Manel Rodríguez Castelló

Em reconec un inútil per a la pràctica de l'autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s'exerceixen en comandita ('societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons') i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me'n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me'n surt amb aquesta gimnàstica d'equilibris. Enmig l'eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, que no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m'agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s'avancen a la mort certificada per l'especialista. Que l'esperança, vaja, és l'últim que es perd i que l'únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.

Publicat a Opinió
Joomla templates by a4joomla