Dilluns, 27 Agost 2018 10:33

"Les batalles de Llutxent", per David Garrido

Dies atziacs per a una població emblemàtica del nostre País Valencià, Llutxent, assotada per un incendi devastador que ha reduït a cendres la sureda més meridional dels Països Catalans. Ara, extingida la cremadissa, toca refer-se de les ferides provocades per la batalla contra el foc, d’aquí el Projecte Fènix, impulsat per l’Ajuntament de Llutxent. Batalla la darrera contra els elements, a Llutxent batallaren els homes en el passat: hi ha una batalla mítica, que ha deixat empremta en les celebracions de l’Església catòlica, la del miracle, i un altra de debò, en la qual per primera i única vegada, l’exèrcit de Jaume I fou vençut pels sarraïns.

A Llutxent s’esbatussaren moros contra cristians, i —sorpresa!— guanyaren els moros. Sí, encara que després l’oblidaren a dretcient i s’inventaren un miracle i una victòria cristiana. Veges tu, per a una vegada que guanyen els moros! Jaume I, però, no l’oblidà, la derrota que patiren els seus a Llutxent, i el record de la desfeta l’acompanyà fins al mateix moment del seu traspàs, el 27 de juliol de 1276 a València.

La batalla llegendària

En 1423, per donació que els fa el senyor de Llutxent, Olf de Pròixita, els dominicans s’estableixen a Llutxent. Per testament, amb data de 8 d’abril de 1422, el senyor llutxentí els donà el lloc on s’assenta el convent. Aquesta donació, però, com explica Gaspar Escolano (Segunda parte de la dècada primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia, 1611), no fou efectiva fins al 20 de maig de 1423, data de la fundació de l’arribada dels dominicans a la població. Ara bé: els frares establerts a Llutxent —vaja!— no es conformaven en ser un simple convent de l’orde en un poble allunyat de la Vall d’Albaida, volien ser més, esdevenir —vatua!— universitat dominicana. Ep, poca broma! Bé, l’indret és, francament, atractiu i algú pensà en la conveniència del lloc per a la formació teològica dels membres de l’orde. Parlaren amb el nou senyor del lloc, el fill d’Olf, Nicolau, i aquest estigué d’acord, només faltaria! Ara, tothom d’acord, calia trobar un fet extraordinari que justificarà la conveniència de Llutxent per a establir la universitat dominicana, una cosa així com un miracle i el trobaren, només calia convertir la Xiva d’un document antic en el Xiu, el nom del tossal on s’assenta el castell de Llutxent.

Olf de Pròixita, senyor de Llutxent, cedí per testament als dominicans el lloc on s'assenta el convent, ocupat a partir del 20 de maig de 1243. A la imatge, el palau dels Pròixita a Llutxent.

I bé, què passà a Xiva (la Foia de Bunyol)? Doncs que escrigué una carta dirigida a Daroca, en aragonès (i quan dic aragonès ara ho dic de debò, aragonès que no castellà), conservada a Daroca i que vindica per a Xiva —Xiva que no Xiu!— ser el lloc on es produí el miracle dels Sants Corporals. Segons la contarella de la carta (la Carta de Chiva) que els de Xiva enviaren als de Daroca, els moros assetjaren Xiva i el senyor del lloc, un noble díscol dit Berenguer d’Entença els féu front. El capellà de la guarnició, que era de Daroca, cantà missa abans del combat i quan santificà les hòsties comprovà que tenien sang, la sang de Crist! Miracle! El capellà al front, amb els corporals, els cristians baixaren del tossal de Xiva enardits i venceren els moros. Després, puix que tothom volia tenir els corporals, els de Daroca, els de Calataiud i els de Terol, que formaven part de la host que defensava Xiva, se sortejà qui els havia de custodiar i caigué en sort en els primers. Els corporals foren posats en una mula i aquesta no es deturà fins que arribà a l’església de Daroca. I... Conte contat, conte acabat.

Els dominicans construïren el seu convent, a la imatge, però el volien més que un convent, el volien universitat dominicana i ho aconseguiren. Necessitaren un miracle per a justificar la santedat del lloc i el trobaren en el que descriu la "Carta de Chiva", amb descripció d'una batalla i unes hòsties miraculoses. Però a Xiva, no a Xiu, el castell de Llutxent. El papa, convençut, cedí a les pretensions dels dominicans llutxentins en 1474.

Bé, conte acabat fins que arribà a un frare dominicà, del convent de Llutxent, dit Lluc Galves (Gualves en grafia arcaica). Aquest, en 1471, escrigué un relat alternatiu en què Xiva es convertí en Xiu. I aquest relat reeixí, convertint-se en l’oficial, fins i tot convencé al papa Sixt IV, que en 1474 concedí la butlla per la qual el convent de Llutxent esdevenia universitat de dominicans. Ho ha dit el papa, doncs, a Xiu es produí el miracle i no a Xiva. Els de Daroca acceptaren sense cap inconvenient aquesta nova versió, que és la de la Historia Sanctorum Corpolarium inclosa al Libro Bermejo de l’arxiu de la col·legial de la localitat aragonesa, de la segona meitat del segle XV, que donà lloc a la versió oficial, canònica, de la Historia del misterio del Santísimo Sacramento del altar que està en los Corporales de Daroca, escrita en 1537 i publicada en 1539.

Vet ací que inventat el miracle encara el celebren, com veiem a la imatge. Es creuen el miracle i, és clar, la batalla fictícia.

Així, doncs, a Llutxent, els frares, s’apropiaren d’un miracle, amb victòria sobre els moros inclosa, amb la qual ensarronaren els historiadors del segle XVI, fins i tot a l’aragonès Jerónimo Zurita, que caigué en el parany historiogràfic ordit pels frares llutxentins i acceptà que la batalla de Chío tingué lloc. L’historiador Pere Antoni Beuter (Segunda parte de la Corónica general de España, y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia, 1551) sabia de l’existència de la Carta de Chiva, però l’adaptà al seu interès. La Carta de Chiva, val a dir-ho, també cal llegir-la amb prudència, car el document està datat el 6 de juliol de 1340, més d’un segle després dels fets que pretén narrar. Així, sorgí un relat pel qual hem d’imaginar un grup de cristians travessant el port de Llautó (Terrateig) en 1239, encapçalat pel noble català Berenguer d’Entença (català! Ai, la blaverada es posa a tremolar!), que anava acompanyat pels cavallers Ferran Sanxis d’Ayerbe, Pere de Luna, Pere Eiximèn Carròs i Ramon de Cardona. La presència de tropa cristiana hostil entrant a la Vall d’Albaida posà en alerta els habitants de la comarca, pels senyals de fum —les alimares— que eixien del castell assetjat de Xiu. Els sarraïns valldalbaidins formaren un exèrcit a corre-cuita i atacaren la host invasora, que estava acampada sobre l’actual Montsant llutxentí —on està el convent— en el moment en què els capitans cristians assistien a una mena de missa de campanya. Amb l’enrenou, el capellà que oficiava, amagà les hòsties consagrades entre uns margallons, mentre els militars repel·lien l’atac andalusí. Els valldalbaidins fracassaren en el seu intent de desallotjar els cristians del tossal —el Puig del Còdol— i s’arreceraren al castell de Xiu. Acabada la batalla, el capellà, que era de Daroca, anà a cercar les hòsties amagades i —vatua!— les trobà ensangonades. Miracle? Tothom atribuí la victòria a la intercessió divina i d’aquí, doncs, la contarella de Llutxent, la imaginada per Lluc Galves, i els Sant Corporals de Daroca, perquè després d’això, com afirma la Carta de Chiva, posaren les sagrades formes en una mula i aquesta no s’aturà fins a arribar a la vila aragonesa.

Diu la versió del miracle retocada pel frare Lluc Gualves, que els cristians celebraven la missa en el moment en què atacaren els moros. El capella que oficiava, que era de Daroca, amagà els corporals darrere d'un margalló. Quan acabà la batallà i anà a recuperar-los, els trobà ensangonats. Miracle! A la imatge, el capellà i els corporals representats a l'església que alberga la relíquia a Daroca.

Berenguer d’Entença existí, sí, però no com el descriu la llegenda. Fou senyor de Xiva, cert, però era un noble entremaliat, rebel, que anava a la seua. Aprofità l’absència del rei en febrer de 1240 per a, des de Xàtiva, escometre terres de cristians: Manises (l’Horta), Riba-roja (el Camp de Túria), fins a arribar a les Cabanes de Terol. L’autoritat reial al territori, el nounat regne de cristians de València, representada per Rodrigo de Liçana, no gosà eixir-li al pas. Hi ha dubte si aleshores servia al qā’id de Xàtiva, que encara es mantenia lliure de cristians. Berenguer d’Entença cometé actes censurables que desagradaren el rei, el qual vingué prest a València a castigar-los. Berenguer d’Entença, però, aconseguí eludir la justícia reial, que li perdonà les malifetes, com demostra un document reial en què el senyor de Xiva actuà com a testimoni, datat l’1 de setembre de 1240. I el Llibre dels feits de Jaume I ja no torna a parlar més de Berenguer d’Entença, com mai no esmenta cap acció a la Vall d’Albaida abans de la conquesta de Xàtiva, impossible si tenim en compte que la Costera, la Ribera i la Safor continuaven en mans sarraïnes.

En fi, us ben assegure que ni en 1239 ni en 1240 no hi havia cap contingent cristià bambant per la Vall d’Albaida fent la guitza als seus habitants. Tot arribaria i aviat, però no en aqueix moment. La batalla del «miracle» és totalment apòcrifa, un invent dels frares per a fer-se notar i, de debò que ho aconseguiren, que el papa els féu cas. La batalla mítica, però, deixà petjada i així ha estat vindicada com una mena d’acte de fe patriòtic localista. Llutxent representava, que tinguem constància des de 1902, una comèdia de moros i cristians dihuitesca, escrita pel frare dominicà Tomàs Torres, que professava al convent llutxentí. El títol: La conquista de Valencia y milagro de Luchente. Fou escrita en 1776 i la còpia més antiga que es conserva de l’obra és de 1812, que fou adaptada i editada per Vicent Boix en 1886 (València, impremta de Nicasio Rius). A principis del segle XX es representava i continuà representant-se fins al 1954, any de la darrera escenificació. La comèdia, a la manera de les obres barroques, planteja un triangle amorós en què participen els dos darrers reis «moros» de València, Zaén (el moro roí, que persevera en la fe mahomètica) i Abū Zayd (el moro bo, que es fa cristià), que competeixen per l’amor de Zelima, que és qui, contrariada, encapçalarà les hosts mores contra els cristians a la batalla mítica de Llutxent de 1239. En 1872 està datada la seua ambaixada de Moros i Cristians, que coincideix amb el sorgiment de la Festa, en l’any previ a la proclamació de la I República espanyola, època d’aspiracions democràtiques des que en 1868 fou foragitada Isabel II del tron. D’aquí que a Llutxent trobem la filà Garibaldins, en honor a Garibaldi, un heroi icònic dels qui anhelaven acabar amb el despotisme. De les ambaixades llutxentines, tal com hui dia es conserven, la del moro és la més genuïna: s’inspira en la comèdia de Tomàs Torres (apareixen citats Zaén i Jaume I), encara que no s’allibera dels tòpics que impregnen les ambaixades decimonòniques a tot el País Valencià. Altrament, l’ambaixada cristiana fou greument alterada després de la guerra d’Espanya (1936-1939) i d’aquí que trobem quartetes com les següents: «En la Cavita [sic] y en Cuba, / en la guerra del Francés / y en el África después / de su valor no hubo duda. // Y en la tràgica contienda / que hubo en el treinta y seis / como todos bien sabéis / también fue cara su ofrenda». En fi, amics de Llutxent, bé convindria adaptar els textos a la realitat històrica i oblidar Cavite, Cuba i el Alzamiento Nacional. Ah!: i no us descuideu del valencià.

Llutxent i al-Azraq

Abū ‘Abd Al·lāh ibn Hudhayl, més conegut com al-Azraq («el Blau») era el senyor de les valls de Gallinera i Alcalà quan es produí el col·lapse del poder andalusí per l’arribada de les hosts de Jaume I. Tenia jurisdicció sobre els castells d’Alcalà (castell de Benissili), Gallinera (castell de Benirrama), Margarida, Castell de Castells, Xeroles i Tollos (Vall de Seta), la Vall d’Ebo, la Vall de Pop, la Vall de Perputxent (l’Orxa), Tàrbena i Polop. S’intitulava wazīr, que és d’on ve el mot català «algutzir» i dóna lloc, per influència del francès al neologisme «visir» (mena de ministre en els estats musulmans). O sia, era el visir de la Marina, Alta i Baixa, un càrrec dependent del poder sultànic que els catalans conqueridors confongueren amb una mena de senyoria feudal. Nota prèvia: el poder del soldà de València aleshores no arribava més enllà del Xúquer, puix que Alzira, Xàtiva i fins i tot Dénia, des de 1228, s’havien afegit a l’autoritat de l’emir de Múrcia Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hūd al-Mutawakkil ‘alà Al·lāh («Qui confia els seus afers en Déu»). D’aquí que, Múrcia en poder dels castellans després d’abril de1243 (tractat d’Alcaraz entre l’emir Ibn Hūd Bahā ad-Dawla i l’infant Alfons de Castella i Lleó), vaja a buscar-los per a arribar un acord. Ep! A on vas? Que València era de la conquesta catalanoaragonesa i Jaume I, segons el tractat de Cazola (1179), la concebia fins al port de Biar i fins a Calp.

Abū ‘Abd Al·lāh ibn Hudhayl, més conegut com 'al-Azraq' («el Blau»), fou el cabdill andalusí que lluità contra Jaume I. Començà la guerra en 1247. Arran de la seua rebel·lió desaparegué la Llutxent andalusí en abril de 1248. Aconseguí una pau en 1250, però en 1254, instigat pel rei de Castella i Lleó, tornà a la guerra. Fou vençut definitivament en juny de 1258. Exiliat a Múrcia primer i a Granada després, tornà a la seua pàtria en 1276 i morí d'una fletxa davant els murs d'Alcoi a la fi d'abril de 1276.

Al-Azraq insistí, que sempre gaudí de les simpaties dels castellans, precisament, perquè li feia la guitza a Jaume I. A Jaume I també li feia la guitza el seu fill primogènit, l’infant Alfons, i amb aquest Alfons pactà al-Azraq —com si ho fera amb Jaume I i Alfons de Castella alhora— en un lloc dit, en llatí, Puceulum, el 14 d’abril de 1245. Així és si seguim la data àrab (15 de dhū l-qa‘da de 642), car la data del document en romanç indica el 16 d’abril de 1244. Bé, siga abril de 1244 o 1245, l’infant Alfons de Catalunya i Aragó no era bambant per les muntanyes de la Marina, amb el seu pare, amb qui estava barallat —molt barallat!— tan a prop. El Puceulum en qüestió era a Castella i molt probablement fóra el Pozuelo Seco de Don Gil, una vila en progressió, perquè per allí passaven els exèrcits que es dirigien cap a Andalusia, i que en el futur es convertí en Ciudad Real.

El castell de Xiu fou l'epicentre dels combats, del llegendari de 1239 i del real de 1276.

Bé, no vull entrar, però, en disquisicions erudites. Però a vegades es fan necessàries, quan com en aquest cas s’han escrit moltes barbaritats: Puceulum era una població i no un indret al bell mig de la forest lluny de tot, com erradament han cregut alguns; i, altrament, torne a insistir, el fill de Jaume I era aleshores ben lluny d’on fóra el seu pare. El visir d’Alcalà pactà una treva de tres anys per a lliurar a l’infant catalanoaragones tots els seus castells i els que conquerira llevat dels d’Alcalà i la Vall de Perputxent, que no tenia castell aleshores. Al-Azraq, però, aprofità la treva per a preparar-se per a la guerra, la qual esclatà en abril de 1247, Jaume I estant a l’Aragó. El Llibre dels feits diu que tot començà amb la presa per al-Azraq dels castells de Gallinera i Pego. Gallinera? A Jaume I li sorprengué la notícia i també el nom del cap sarraí que li feia la guerra. Si de cas no sabia res dels tractes d’aquest amb el seu fill? Ja a València, a partir del 31 d’octubre, li arriba la notícia, mentre caçava a Borriana, de la conquesta per al-Azraq del castell de Penàguila. Jaume I ara sí que s’enfadà de debò i decidí l’expulsió dels sarraïns del Regne de València a partir del 6 de gener de 1248. Decisió tan dràstica, finalment, només afectà les terres reials. Entre aquestes estava Llutxent, una vila andalusí encara, i els llutxentins no estaven disposats a anar-se’n. Resistiren amb valentia els embats de l’exèrcit catalanoaragonès que l’assetjà i el propi rei en persona hagué d’anar-hi. Des del 24 de març trobem Jaume I a Llutxent fins a abans del 28 d’abril en què ja sojornà a València. Bé, fou una altra batalla de Llutxent, encara que no campal. Els llutxentins capitularen i abandonaren per sempre la seua pàtria. Els que els substituïren eren catalans dels vinguts a poblar el Regne de València i Llutxent es convertí en una vila cristiana al bell mig de la Vall d’Albaida, envoltada de poblacions encara sarraïnes.

La segona guerra d’al-Azraq

Al-Azraq lluità fins a 1250. Després, a través de la reina Violant, que actuà de mitjancera, s’establiren treves que es prolongaren per quatre anys. Ara el visir d’Alcalà negocià directament amb el rei de catalans i aragonesos i no amb un fill d’ell. Val a dir que en 1250 l’infant Alfons, primogènit, i el seu pare s’havien reconciliat. Ara bé: què pensava de tot plegat Alfons X, l’infant Alfons de Castella, rei des de 1252? Sempre tingué al-Azraq del seu costat; de fet, ell el finançava. Al-Azraq era qui era gràcies a l’ajut que rebia de Castella, del rei i de l’infant Manuel, senyor de Villena i del Vinalopó. Els castellans, com sempre, a emprenyar els catalans. La crisi navarresa produïda a la mort del rei navarrès Teobald I (8 de juliol de 1253) posà a la vora de la guerra catalanoaragonesos i castellanolleonesos. Mort Teobald I, Alfons X exigí el vassallatge del nou rei, Teobald II, de catorze anys. Això exasperà la reina vídua, Margarida, que demanà la protecció de Jaume I, que li la concedí. Alfons X s’enfadà per això amb el seu sogre (recordem-ho: estava casat amb la infanta Violant de Catalunya i Aragó) i concentrà tropes a la frontera navarresa i a Múrcia. Jaume I, disposat a plantar cara, reuní el seu exèrcit a Biar, en juny de 1254. Ah!: aleshores el seu primogènit era amb ell, ben avingut, resolt a combatre els castellans. Finalment, Alfons X no atacà; tenia a una altre que ho faria per ell: al-Azraq. El wazīr d’Alcalà lluitaria pels castellans i faria la guitza tot el que poguera als catalans a les terres meridionals valencianes. I el tio no es tallava un pèl, que anava a la guerra amb els penons —les banderes— del rei de Castella i l’infant Manuel. I si aquest era el moviment que feia Alfons X, Jaume I contestà aliant-se amb els rebels castellans, el senyor de Biscaia i l’infant Enric, que per la seua banda li feren la punyeta al rei castellà.

La guerra, al sud valencià, començà amb l’intent frustrat de prendre al-Azraq el castell de Benicadell en febrer de 1255. I continuaren les escaramusses durant dos anys, fins que apaivagada la tensió entre catalanoaragonesos i castellanolleonesos, al-Azraq ja no li era necessari a Alfons X, en 1257. S’acordà, doncs, una treva d’un any. Després, a través de la intervenció d’un traïdor, al-Azraq demanà una altra treva que Jaume I no estava disposat a complir. Al-Azraq, confiat, vengué els seus excedents de queviures i, amb els castells desproveïts, Jaume I atacà. Fou fulminant, el 2 de maig de 1248 Jaume I entrava triomfant al castell d’Alcalà, la capital d’al-Azraq. Aquest fugí a l’exili, primer a Múrcia i després a Granada.

La batalla de Llutxent, la de veritat

Al-Azraq marxà a l’exili, però tornà. Sí, tornà a la pàtria que el veié nàixer. En la seua guerra els castellans foren instrument necessari. Ara tornà amb uns nous aliats, un contingent de tropes benimerines veteranes de la guerra que el soldà marínida Abū Ya‘qūb, en ajut del soldà granadí Muhammad II, havia mantingut contra Alfons X. Els benimerins desembarcaren a Tarifa el agost de 1275, la qual cosa provocà avalots antimusulmans a la regió sud del Regne valencià, i a la Carrasqueta —la serra de Xixona— era on es concentraven els exaltats. En contestació als avalotadors, s’aixecaren els andalusins valencians. La guerra de moros i cristians, doncs, tornava al Regne. I, en aquest sollevament generalitzat, sorgí de nou la figura d’al-Azraq. Amb un contingent de dos-cents genets marínides entrà al Regne. El soldà marínida havia abandonat la península en gener de 1276, però part del seu exèrcit havia romàs, disposat a continuar la jihād pel seu compte. Jaume I sabia de l’entrada d’aquesta partida marínida, la qual era ajudada pels andalusins valencians. Per la Canal entraren a la vall d’Alcoi, que el rei havia reforçat amb quaranta cavallers. Els sarraïns, encapçalats pel wazīr d’Alcalà, atacaren la vila, però una fletxa impactà en al-Azraq, que fou descavalcat i morí. A continuació el contingent sarraí es retirà, perseguit pels homes d’Alcoi i Cocentaina, als quals els benimerins els pararen una celada a la Canal, el «desbarat de la Canal» de què parla el Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina en una anotació del 7 de maig de 1276, desastre que també descriu Pere Antoni Beuter i transfigurat, convertit en victòria cristiana, apareix a la Crònica de Ramon Muntaner.

Els genets marínides travessaren el Benicadell i es plantaren a la Vall d’Albaida. Volien auxiliar Beniopa, també rebel·lada, però recularen quan s’assabentaren que havia estat presa pel fill bastard del rei, Pere Ferrandis d’Híxar. Giraren cua i atacaren l’ara pobla cristiana de Llutxent, que caigué en les seues mans. Jaume I, a Xàtiva estant, s’assabentà de la caiguda i saqueig de Llutxent. Irat, decidí anar contra els sarraïns ell en persona, però el bisbe d’Osca (el també fill seu Jaume Sarroca) i els seus capitans, encapçalats per Garcia Ortís d’Assagra i el mestre del Temple de la província catalanoaragonesa Pere de Montcada, el feren desistir. El rei, un home vell per a l’època —tenia seixanta-huit anys—, estava malalt. De Xàtiva eixí un exèrcit la segona quinzena de juny de 1276, format sobretot per les milícies de Xàtiva reclutades per a l’ocasió. Feia molta calor i els cristians foren sorpresos pels benimerins i els seus aliats andalusins el «dimarts trist». Foren totalment derrotats el 23 de juny, dimarts, de 1276. El cap de l’exèrcit, Garcia Ortís d’Assagra perdé la vida i també morí un fill de Bernat Guillem d’Entença. El mestre del Temple, amb altres membres de l’orde, fou pres i dut a Biar, d’on més endavant aconseguí escapar subornant l’almugatèn que el custodiava. També fou a la batalla el senyor de Tortosa i Graga Guillem Ramon de Montcada, que fou ferit en una cama, però aconseguí escapar.

El 23 d'abril de 1276, "dimarts trist" per als cristians, tingué lloc la batalla de Llutxent, la de de veritat. L'exèrcit catalanoaragonès, comandat per Garcia Ortís d'Assagra, fou derrotat per la tropa marínida reclutada per al-Azraq i els andalusins revoltats.

Quan el rei, a Xàtiva estant, s’assabentà de la desfeta, es ressentí de tal manera que la seua salut empitjorà. Un mes després, el 27 de juliol, dimecres, morí a València. La guerra continuà, ara amb l’infant Pere al front de les tropes catalanoaragoneses, que finalment venceren. El 28 de febrer de 1277 capitulà Garx (a Bolulla, la Marina Baixa), el darrer focus de resistència andalusí. Acabava així la darrera guerra contra els sarraïns valencians, que tingué com a epíleg, heroic per als andalusins, la batalla de Llutxent. Jaume I, el rei Conqueridor no fou físicament, però sí anímicament. Morí atribolat perquè, arran de la desfeta de Llutxent, pensà que el seu Regne valencià es perdia. Aquesta fou la batalla de Llutxent de debò, la que succeí en realitat. Desastre per als cristians, que ningú s’estranye de la pretensió a oblidar-lo i, vingut el cas, a substituir-lo per la victòria del 23 de febrer, vespra de la festivitat de Sant Macià, de 1239, que ha imaginat la tradició catòlica.

Jaume I, en saber de la desfeta de Llutxent, empitjorà el seu estat de salut. Tenia seixanta-huit anys, un home vell per a l'època. Encara a Xàtiva, rebé al seu fill Pere (el futur Pere el Gran), com representa el quadre d'Ignasi Picazo (1881), a la imatge. Un mes després morí a València, el 27 de juliol de 1276.

Sense voler-ho, Llutxent s’ha vist embolicat en un altra batalla, ara contra la natura adversa, que llançà un llamp que ha calcinat bona part del seu bellíssim paisatge. Un entorn, com ja hem vist, ple d’història i també de llegenda. Com no passejar per la vora del castell de Xiu i no recordar els mítics corporals, tot i ser una fal·làcia? Les llegendes també formen part del tresor cultural dels pobles, les llegendes i encara més la història, una història pàtria valenciana en la qual Llutxent ha participat ben activament i que també, com l’au Fènix, ha de ressorgir de les cendres a les quals l’ha condemnat l’espanyolisme supremacista. Bé està —deure patriòtic és— que la descobrim, la coneguem, l'apreciem i la divulguem.

Article publicat en 'La Veu del País Valencià'

Joomla templates by a4joomla