Dilluns, 18 Juny 2018 21:02

"Apunt", per Manel Rodríguez Castelló

Em reconec un inútil per a la pràctica de l'autobombo i el panxacontentisme, almenys els que s'exerceixen en comandita ('societat mercantil o industrial en la qual un o més associats són responsables i solidaris i els altres són simples aportadors de fons') i en la plaça pública, que de les vanitats personals cadascú és responsable i en paga preu i efectes. Per prudència solc veure més la botella mig buida i així evite el risc de fer tard a la bodega i quedar-me'n sense (ni mig plena ni mig buida). Em repetesc com un mantra el principi –diuen que gramscià– de l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó, però no sempre me'n surt amb aquesta gimnàstica d'equilibris. Enmig l'eufòria descordada tinc tirada a la moderació, per la qual arrossegue una certa fama, immerescuda, de cagafestes (o cagafilaes en la versió local, que no és el mateix). Per semblant raó en episodis de depressió col·lectiva em mostre coratjós perquè no m'agraden el victimisme, la lacrimogènia ni els vetlatoris que s'avancen a la mort certificada per l'especialista. Que l'esperança, vaja, és l'últim que es perd i que l'únic que no té remei, almenys de moment, és la mort. Reblem la introducció declarant-nos partidaris de la sentència que afirma que no hi ha més paradisos que els perduts i que qualsevol temps passat no fou necessàriament millor. Punt i a part.

Vaja per davant, doncs, la felicitació als professionals que han fet possible l'arbre d'À punt i les seues branques, a la voluntat política d'alçar-lo i, sobretot, a l'empenta popular i democràtica que reclama uns mitjans públics i dignes per als valencians. Entre les engrunes miserables de Canal 9 i aquest pa acabat d'eixir del forn la distància és enorme, no ho neguem. El telenotícies amb què es va estrenar ja donava pistes de professionalitat impensables en l'anterior etapa. Si de la comparació amb el precedent era fàcil eixir-ne airós, com així ha sigut, el contrast amb l'altre model veí, el de TV3, produeix de moment més ombres que llums, com és lògic també venint d'on venim (i sent qui som o ens creiem ser, tot s'ha de dir). En qualsevol cas, és excessiu llançar a volar tants coloms com se n'han llançat aquests dies a compte del plançó. Per no fer la llista massa llarga, hi ha tics (alguns d'ells simples consignes polítiques) que si no es corregeixen poden dificultar-ne el creixement. Hi ha un llast periodístic made in Canal 9 que encara hi pesa,l'etern somriure, l'alegria torera i postissa independent de la notícia, acompanyat de la superficialitat d'un prêt à porter informatiu de consum fàcil i ràpid. La tendència a accentuar (i doncs a exagerar) el costat folklòric del país ¿busca la complicitat d'una audiència que es pressuposa tan folklòrica com el mitjà o és la voluntat, revestida de frivolitat enjogassada, de convertir-la-hi? Tot plegat, i amb el concurs de tendències polítiques que es pensen que els conflictes se superen sublimant-los i no enfrontant-los, no és l'actualització del vell tòpic del Levante feliz? Es tractaria de donar peixet a una audiència que es considera patològicament infantil? És aquest el país que veuen els màxims responsables del mitjà i les autoritats polítiques? ¿Respon À punt a la realitat, multiforme, interpretable, contradictòria i movedissa que és el País Valencià, una realitat que també inclou els desigs i projectes de construcció nacional, per molt minoritaris que encara siguen? És per aquests costats que brilla més de moment el llautó de la televisió en marxa –i sense detriment dels mèrits–, l'humor facilot convertit en paradigma de la gràcia valenciana, el postís d'una llengua que la majoria dels professionals de la casa no estan avesats a usar en els registres cultes, en l'ús de la toponímia (desapareguda en acte de servei l'alternativa País Valencià), en els mapes del temps de fronteres climatològiques impossibles, en els especialistes entrevistats que en altíssima proporció s'expressen en castellà (no n'hi ha dels altres?), etc. És cert que s'ha fet un gran pas i que el camí és llarg i hi ha temps per continuar alimentant realitat i somnis. És cert que no podem estirar més el braç que la mànega però també és cert que només sent críticament exigents podrem millorar el que és possible i plantejar-nos l'excel·lència. En la reciprocitat amb les televisions de Catalunya i les Illes hi ha una oportunitat més d'ampliar audiència i qualitat. La necessària autoestima no té res a veure amb el cartró pedra de l'autobombo, que és flor de plàstic, sinó amb el reconeixement sense tabús de virtuts i defectes, amb la persistència dels projectes col·lectius, amb la confiança en la llibertat, l'alta cultura i la democràcia. Mirar-se en excés el melic només produeix una torticoli insuportable.

 

Joomla templates by a4joomla