Dimecres, 20 Desembre 2017 10:30

"La factibilitat, més enllà de la proclama i el desig", per Antoni Infante

Una de les qüestions més interessants que ha posat a la llum la revolució democràtica independentista catalana ha sigut la de fer evident la necessitat que té tota proclamació o expressió de desig de la mediació de la factibilitat (de com fer-ho possible).

La majoria de les persones estem (mal)educades respecte de l'activitat política que és presentada com l'única capaç de produir canvis importants al si de la societat mitjançant els aparells de l'estat. Així, per exemple, expressem el nostre desig d'esdevenir ciutadania republicana o proclamem les virtuts de tal possibilitat i creiem o actuem pensant que, de manera miraculosa, el nostre desig es farà realitat. O que la nostra proclama argumentada sòlidament convencerà tanta gent que serà inevitable que es faça realitat. En la pràctica, però, deixem la realització o no de tal proclama a la macroinstitució de la factibilitat: l'Estat.

La revolució democràtica catalana ha demostrat que les proclames que es feien des del camp polític eren imprescindibles, però es mostraven insuficients per aconseguir canvis rellevants en la lluita a favor de la independència i el seu corol·lari de més democràcia política, econòmica i social. Va ser l'emergència de la societat civil organitzada de forma autònoma respecte dels partits polítics la que va generar que al llarg de més dels 10 darrers anys les diferents proclames sobre el dret a decidir, la sobirania o la independència tingueren la possibilitat de guanyar la massa crítica necessària per a produir canvis reals. Recentment, hem comprovat com des de l'estat han hagut de recórrer al seu monopoli de la violència per tal d'anul·lar tals canvis, tot i que no sabrem mai amb certesa com haurien evolucionat els fets si la societat civil haguera mantingut la seua plena autonomia respecte als partits polítics. Crec que es fa evident que en la nova etapa que s'obri amb les eleccions imposades del 21D és necessitarà, a més d'una creixent majoria política independentista, unes renovades forces de la societat civil autònomament organitzades.

En el cas valencià la feblesa més gran de les entitats de la societat civil no ajuda a generar la massa crítica que necessitem si volem anar més enllà del canvi de gestors de l'autonomia. Així, les proclames dels partits polítics esdevenen la majoria de les vegades en autèntics brindis al sol, sense més objectiu que mantenir la clientela electoral, doncs ja sabem que el sistema de partits valencians fa la política del País absolutament dependent de la de l'Estat. El que crida més l'atenció són, però, els esforços d'aquells partits que proclamen la seua voluntat de canvis transcendents i paral·lelament fan el buit, quant no directament el boicot, a la societat civil autònoma.

Un cas paradigmàtic del que dic és el referit al problema de la manca de sobirania econòmica del País Valencià. Va ser la societat civil la que va agafar el guant de socialitzar el problema de l'infrafinançament, el deute i l'espoli. Va ser la societat civil la que va donar suport a les reivindicacions de les institucions valencianes. És la societat civil la que continua posant el dit a la nafra de la no resolució de tal problemàtica. Tanmateix, des de la política es fan tot tipus d'esforços per a relegar a un segon pla totes les entitats civils autònomes.

Bé, ara comença l'hora de fer balanç. Ja fa un mes de la manifestació del 18N. Un mes on calia capitalitzar i fer valdre l'esforç popular i hom té la sensació que s'ha fet ben poca cosa o, fins i tot, que ja s'han malbaratat, almenys en part, en declaracions i en propostes de negociació, en termes exclusivament tècnics i en un silenci molt cridaner dels partits i d'aquelles entitats que només parlen quan reben el vistiplau de les instàncies polítiques.

Malgrat tot, sempre som a temps de rectificar. Les proclames, els desitjos i les banderes serveixen en el millor dels casos per a mantindre "la clientela". Si volem anar més enllà, hem de ser capaços de generar emplaçaments que tinguen capacitat de moure nous sectors socials més enllà de la fidelitat partidària. I en aquesta tasca la funcionalitat de la societat civil es fa imprescindible a condició que els partits, vells o nous, no caiguen en la profunda errada conceptual de les corretges de transmissió. Som en temps de sumar esforços des de la diversitat i l'autonomia dels diferents agents socials, polítics o sindicals.

Article publicat en El Món

 Antoni Infante

Joomla templates by a4joomla