1.-El dret a decidir s’ha d’equiparar amb la reivindicació de la independència dels Països Catalans. Des d’aquest punt de vista, l’expressió “dret a decidir” no seria altra cosa que un eufemisme per tal d’amagar la postura política real que hom vol, o hauria de voler defensar, que no seria altra que la de l’independentisme catalanista. Aquesta equiparació és errònia, perquè es basa en un reduccionisme arbitrari: ben altrament, es tracta de dos conceptes diferents que, tanmateix, són perfectament compatibles. El concepte de “dret a decidir” s’hauria de poder aplicar a qualsevol àmbit de la vida individual i col·lectiva, i es podria relacionar amb la majoria d’edat de què parlava Kant i la filosofia de la Il·lustració: dret a decidir com a reivindicació de tot aquell que exerceix la seua capacitat de pensar per u mateix i que només reconeix la legitimitat d’aquelles lleis que ell mateix s’ha donat:
      
“Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seua minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seua causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi, sense la direcció de cap altre. ¡Sapere aude! ¡Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració.”[1]

Aplicat a la vida col·lectiva dels pobles, la capacitat per a pensar per u mateix faria referència a la deliberació democràtica en comú sobre els afers públics que s’hauria de donar en qualsevol democràcia avançada, i el dret a decidir es podria entendre com el dret a l’autodeterminació, és a dir, la potestat que una col·lectivitat té per a regir-se a si mateixa sense que una entitat forana o una minoria interna legisle sense respectar la voluntat de la majoria i en contra d’aquesta majoria. Per tant, es tracta d’un concepte molt més ampli que el de la independència nacional dels Països Catalans, encara que, tanmateix, inclou la seua possibilitat. És més: el dret a decidir és la condició de possibilitat de la independència. No pot haver independència si els valencians no tenen ni exerceixen el seu dret a decidir aquesta independència. En aquest sentit, la tasca de la Plataforma hauria de ser una tasca de pedagogia política que permetera als valencians exercitar-se en el dret a decidir en tots els àmbits. Però si aquest hàbit no està suficientement desenvolupat, les proclames a favor de la independència dels Països Catalans serviran de ben poc en una societat hegemonitzada pel nacionalisme espanyol com és la valenciana.

 2.-Parlar de País Valencià, i des d’una òptica valenciana, implica una renúncia a la idea de Països Catalans. Si abans ens enfrontàvem a la reducció injustificada d’un concepte en un altre, ara es presenten com a incompatibles dos conceptes que no ho són. Al contrari, són perfectament complementaris: en aquest cas, el concepte més general de “Països Catalans” inclouria el més particular de “País Valencià”. En aquest punt, sembla com si molts independentistes hagueren caigut en un parany blaver: tal i com argumenta Vicent Bello en La pesta blava, en els anys 60 i 70, aquells que lluitaven pel redreçament nacional del País Valencià enfront de l’opressió franquista eren valencianistes, amb el benentés que això implicava ésser també catalanistes: no feia falta explicitar-ho perquè anava de soi. En canvi, un dels triomfs del blaverisme a partir dels anys 80 ha sigut la capacitat que ha tingut per a estrangeritzar els valencianistes: ara aquests es converteixen en catalanistes a seques, al servei d’una regió aliena i enemiga de la valenciana, mentre que els vertaders valencianistes són ells, els blavers. Si tenim clar que el País Valencià i el valencianisme són complementaris dels Països Catalans i del catalanisme, no podem consentir que el blaverisme i el “regionalismo bien entendido” es convertisquen en propietaris exclusius de la patent de valenciania. A més, ¿de què serveix defensar aquest “independentisme compacte” (aquell que parla de Països Catalans en bloc, negant-se a diferenciar entre els seus integrants) si una de les parts d’aquests Països Catalans granítics és més espanyolista que els mateixos madrilenys? Ací com en el punt anterior, apel·lar a la independència dels Països Catalans en bloc, sense treballar el dret a decidir des del País Valencià i per al País Valencià, no servirà de res.