Dimarts, 28 Mai 2013 02:00

"Coalició per Dret a Decidir (i II)" per Vicent Luna

Article publicat en "El Punt-Avui" el 26 de maig de 2013.

Potser algun dia la majoria de valencians i valencianes pensen així, com passa ara al Principat i després d’anys i panys de molta il·lusió, valentia, coratge , pedagogia i… Nosaltres, com ja s’ha dit, hauríem d’estar amatents i començar a caminar. I als nostres veïns, que han donat el pas definitiu, els hi desitgem el millor. Com diria el músic i cantautor de Porrera, “Que tinguem sort, que trobem tot el que ens van mancar ahir”.

Però, com dèiem en la primera part d’aquestes reflexions, tot i que el nou estatut fou aprovat per un 73,9% de catalans i catalanes, el PP no ho acceptà, i aviat sol·licità al Tribunal Constitucional que fos declarat anticonstitucional. Com no podia ser d’una altra manera la indignació de la societat catalana va créixer com la bromera. Per acabar-ho d’adobar el 15 de juliol del 2008, i per primera vegada en la història i després de sol·licitar-ho moltes vegades, l’Estat va fer públiques les Balances Fiscals corresponents al 2005. La conclusió fou la que ja apuntaven molts economistes anys enrere: Catalunya paga molt més del que és just. Cada any el dèficit fiscal de Catalunya és equivalent al 8,7% del seu PIB, al voltant dels 16.543 milions d’euros. Per primera vegada allò de l’espoli fiscal era constatable. Però, per si no hi havia prou, la gota que al meu parer va fer vessar el got fou la sentència del Tribunal Constitucional del 29 de juny del 2010 on, quatre anys després (quatre anys, quina vergonya de justícia!!) anul·lava 14 articles del nou Estatut, i fixava la interpretació que cal donar a altres 23 preceptes i 4 disposicions, a més a més de declarar “sense eficàcia jurídica” el terme nació del preàmbul.

            Comptat i debatut, una vegada més Espanya se’n reia dels catalans i catalanes, passant per sobre de la sobirania del poble. Estic convençut que, de la nit al matí, aquesta sentència propicià que molts catalans no dubtaren ja mai més que l’objectiu no pot ser altre que el d’aconseguir un estat propi, i que aquest encaix és impossible. Des de llavors les coses canviarien substancialment. Les consultes sobiranistes de molts ajuntaments, la primera la d’Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, palesaren que el dret a decidir deixava de ser un estigma i que començava a impregnar la societat catalana. La societat civil comença a empènyer els polítics cap a l’estat propi. La galàxia sobiranista cada vegada és més nombrosa i plural. Amb tot, cal afegir la crisi econòmica que, sumant l’espoli fiscal, ha portat a la societat catalana a un molt alt endeutament i a un atzucac a nivell econòmic. El resultat final fou la multitudinària manifestació de l’11 de setembre del 2012, on més d’un milió i mig de catalans i catalanes, convocats per l’assemblea Nacional Catalana, van recórrer els carrers de Barcelona reclamant un estat propi.

            Davant d’aquest clamor popular els patits polítics catalans van haver de mullar-se i definir-se respecte del dret a decidir. Les noves eleccions del 25 de novembre del 2012, amb una participació del 67,76%, la més alta de totes les eleccions des de la transició ençà, van demostrar que hi ha una majoria de catalans i catalanes que volen que els seues polítics els hi condueixen a l’estat propi. Així va quedar palés el 23 de gener del 2013 quan 85 diputats, d’un total de 135, va votar a favor de la Declaració de Sobirania. Amb aquesta Declaració de Sobirania Catalunya deia públicament a Espanya, a Europa i al món que d’una manera pacífica encetava el camí cap al dret a decidir. I així ha estat, el Consell Assessor per a la Transició Nacional ha marcat un full de ruta. Una ruta plena d’entrebancs, “no demanes un camí planet”, diria Lluís Llach, però que és irreversible.

            Tornant a casa nostra, al País Valencià, és evident que la societat valenciana està a anys llum de la catalana. Ací haurem d’anar passant per moltes de les etapes que els nostres veïns ja han fet, i no dubteu que ens ho posaran encara més difícil. Adés he dit que ens cal aprendre d’ells, i estar amatents a tot el procés. Però també és ben cert que no partim de zero, i que ja hi ha molta feina feta o enllestida. Tenim un bon grapat de partits polítics, coalicions, plataformes, organitzacions polítiques, juvenils i estudiantils, fundacions, sindicats, etcètera, etcètera que en major o menor grau assoleixen l’objectiu d’aconseguir el dret a decidir. Només com a exemple en diré algunes com: Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), Solidaritat per la Independència (SI), Esquerra Nacionalista Valenciana (ENV), Esquerra Anticapitalista (EA), Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Per la República Valenciana (PRV), Estat Valencià (EV), Reagrupament del País Valencià (RPV), Sobirania Valenciana (SV), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Maulets, Arran, Sindicats d’Estudiants dels Països Catalans (SEPPCC), Coordinadora Obrera Sindical (COS), Alerta Solidària (AS)…

            Ja sé que alguns em criticaran el que vaig a dir, fins i tot alguns en titllaran d’il·lús. Sí, ja ho sé, però em dóna igual doncs intuesc que hi ha gent que també ho pensa. I el que pensem és que, i de cara a les properes eleccions a les Corts Valencianes, hauríem de sumar esforços. Caldria una única candidatura que aplegués a tots els partits i plataformes abans esmentades (i d’altres, per descomptat) amb quatre idees bàsiques consensuades. Però només quatre idees i poca cosa més. Una coalició, Coalició pel Dret a Decidir, que il·lusione i engresque a tots aquells valencians i valencianes que, independentment de les seues matisacions ideològiques, volem tindre veus a les Corts Valencianes que defensen els interessos dels valencians i reivindiquen sense complexos el dret a decidir. Ja hi haurà temps de matisar ideologies, com passa al Principat (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP). Ací, a casa nostra, i ara en aquest moment, no ens podem permetre el luxe de perdre el temps en discussions, posem per cas, com qui és més d’esquerres, més valencianista o més independentista. No, cedim el que calga per consensuar una candidatura de persones, que representen aquesta pluralitat, i amb l’objectiu de tindre una veu a les Corts Valencianes. Pense que algú dels líders d’aquests partits, coalicions, sindicats… hauria de fer un pas endavant i, almenys, intentar-ho per a les eleccions del 2015. Només així començarem a deixar de ser invisibles per a la majoria de valencians i valencianes. Amb molts obstacles, però amb il·lusió, valentia, coratge i pedagogia caldrà explicar a la societat valenciana que el dret a decidir és la clau que ens pot permetre un futur millor. Potser algun dia la majoria de valencians i valencianes pensen així, com passa ara al Principat i després d’anys i panys de molta il·lusió, valentia, coratge , pedagogia i… Nosaltres, com ja s’ha dit, hauríem d’estar amatents i començar a caminar. I als nostres veïns, que han donat el pas definitiu, els hi desitgem el millor. Com diria el músic i cantautor de Porrera, “Que tinguem sort, que trobem tot el que ens van mancar ahir”.

Vicent Luna i Sirera,  Alcoi, 20 de maig del 2013

 

Joomla templates by a4joomla