Diumenge, 26 Mai 2013 02:00

"Coalició pel dret a decidir" per Vicent Luna

Publicat el 25 de maig de 2013 a "El Punt-Avui".

La pregunta que molts espanyols es fan és: per què els catalans volen un referèndum? Vist des d’un punt de vista objectiu la contestació és òbvia, doncs perquè hi ha una gran majoria que així ho volen. La qüestió que haurien de preguntar-se aquests espanyols és què han fet malament perquè hi haja aquesta gran majoria. Els motius són molts i venen de ben lluny. I és que hi ha fets històrics que, com la peça malmesa d’un trencaclosques, no encaixen i tossudament, des del fons dels segles, se’ns presenten al davant exigint justícia. La realitat és que no sempre “por justo derecho de conquista” s’aconsegueix barrejar l’aigua i l’oli. Tard o d’hora, aquest darrer acabarà surant.

 Coalició pel Dret a Decidir (1)

           Mentre el poder immens de l’Estat, i les seues clavegueres, mouen tots els fils possibles i impossibles per aturar, desqualificar i demonitzar el procés cap al dret a decidir que ha encetat el Principat de Catalunya, la immensa majoria de valencians i valencianes s’ho miren des de la distància, i les seues opinions no van més enllà de repetir les consignes que els dos partits espanyols majoritaris, PP i PSOE, dia rere dia reprodueixen als mitjans de comunicació.

En canvi, per a aquells que creiem fermament en la democràcia, que ens preocupem per mirar més enllà, que no ens apanya la llei de l’embut, per als qui considerem que consultar el poble és el principi bàsic de tota democràcia, estem amatents als passos que els nostres germans catalans estan portant a terme. I estem a l’aguait per dos motius fonamentalment. En primer lloc perquè els valencians amb el Principat compartim moltes coses: llengua, cultura, història, economia, tradicions…. i per tant el seu futur ens afecta directament. I en segon lloc, perquè ens interessa aprendre de la seua experiència. Conèixer el full de ruta que estan seguint en aquest procés cap a l’estat propi, perquè les minories, com ho som ara al País Valencià aquells que creiem en el dret a decidir, algun dia podran ser majories.

            La pregunta que molts espanyols es fan és: per què els catalans volen un referèndum? Vist des d’un punt de vista objectiu la contestació és òbvia, doncs perquè hi ha una gran majoria que així ho volen. La qüestió que haurien de preguntar-se aquests espanyols és què han fet malament perquè hi haja aquesta gran majoria. Els motius són molts i venen de ben lluny. I és que hi ha fets històrics que, com la peça malmesa d’un trencaclosques, no encaixen i tossudament, des del fons dels segles, se’ns presenten al davant exigint justícia. La realitat és que no sempre “por justo derecho de conquista” s’aconsegueix barrejar l’aigua i l’oli. Tard o d’hora, aquest darrer acabarà surant.

            Des dels Decrets de Nova Planta del segle XVIII ençà, i al llarg de la història del que anomenaren Espanya, (la uniforme, la colonial, la foral i l’assimilada) molts polítics catalans, de tots els colors, han intentat per tots els mitjans possibles encaixar, sense èxit, Catalunya en Espanya. La peça del puzle sempre s’ha resistit, fins a l’extrem que, com diria el general Espartero “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Amb l’arribada de la democràcia, mitjançant el procés de transició, molts varen confiar que era el moment de fer encaixar totes les peces en aquesta “Espanya democràtica”. Doncs bé, la realitat és que després de 35 anys aquelles esperances s’han vist frustrades. Han estat més de tres dècades intentant de bell nou aquest encaix sense traure trellat. El model autonòmic és força lent i no funciona. El procés de descentralització de l’Estat està a mitges, encara no s’han transferit competències bàsiques, i moltes d’elles no han estat acompanyades d’un junt finançament. Més bé ens trobem en un moment de re centralització. L’Espanya plural que, a bombo i platerets pregonava el president Zapatero, va quedar en no res. La pura realitat és que, a hores d’ara, tots els Governs espanyols han rebutjat una Espanya plurinacional, multicultural i plurilingüe. No cal més que donar un cop d’ull al Senat per adonar-se’n que d’Espanya només n’hi ha que una: la uniforme.

            Aquest improductiu esforç dels polítics catalans que han intentat fer pedagogia amb els governs d’Adolfo Suárez, Calvo Sotelo, Felipe González, José M. Aznar, Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, tot i utilitzant l’estratègia del peix al cove, han anat creant un malestar en la població catalana. Una gran majoria de catalans i catalanes de tots els colors, nascuts o nouvinguts a Catalunya, han arribat a la conclusió que amb aquesta Espanya no tenen futur, que ja està bé de ser cornuts i pagar el beure. Els catalans sempre han sigut un poble solidari amb la resta de territoris de l’Estat, però a hores d’ara el sistema educatiu, la sanitat, la xarxa de carreteres i ferrocarrils, etcètera, etcètera són significativament pitjors que els d’aquells territoris als qui ha ajudat.

            Davant d’aquesta situació d’asfíxia econòmica i de menyspreu a la cultura, llengua i identitat dels catalans i catalanes per part d’Espanya, davant d’aquest irresolut encaix, el Parlament de Catalunya aprovà el setembre del 2005 una reforma del seu Estatut d’Autonomia per intentar, de bell nou, aquest encaix. Un nou Estatut que pretenia sortir de l’atzucac. Un nou Estatut que el poble aprovà el 2006 en un referèndum. El 73,9%, tres de cada quatre catalans, votaren a favor d’aquest nou text. Però, tot i aquesta clamorosa aprovació, el PP no tardà gaire en sol·licitar al Tribunal Constitucional que el declarés anticonstitucional.

Joomla templates by a4joomla