Dissabte, 27 Desembre 2014 01:00

Contra la RENFE. O en què es diferencia la RENFE d’una entitat secessionista? Per Sal·lus Herrero

Mentre llegesc el llibre de filosofia de Marcè Rius “Contra filósofos. O ¿en qué se diferencia una mujer de un gato?”,  de qui manlleve el títol, viatge en tren de València a Barcelona durant les vacances de  Nadal. Observe el que veig i ho anote mentre ho mescle amb lectures sobre filosofia i misogínia, amb textos de Beavoir, Arendt, Weil o Zambrano  o filòsofs amb tics falocràtics com Ortega, Derrida o Sloterdijk, fins i tot a autors políticament més lúcids (Agamben, Nancy, Cacciari, etc.), se’ls escapa la realitat entre esquemes ontològics.

Recorde que RENFE, a la que se li escapa el valencià sota esquemes espanyolistes,  mai ha sigut cap institució benèfica que s’haja destacat per la seua estima cap a la nostra llengua pròpia. Des fa anys, he hagut de posar moltes reclamacions a les oficines d’atenció al client,  cada vegada que agafava un tren intercity. Perquè els missatges els deien només i exclusivament en castellà o en castellà i anglés. Reclamava que els digueren els missatges també en català-valencià, inclusivament, sense excloure’l, sense excloure'ns als valencianoparlants. Als anys vuitanta i noranta, quan viatjava en tren i  només escoltava els missatges en castellà, quan arribava a l’estació corresponent, anava a l’oficina d’atenció al  client, demanava el llibre i els fulls de reclamació i expressava el meu desacord perquè no  respectaven la nostra llengua i ens discriminaven, insultaven i invisibilitzaven, vulnerant els nostres drets socials, humans i lingüístics, d’acord amb l’Estatut i la llei d’ús i  ensenyament en valencià (LUEV). Denunciava  la vulneració de drets als missatges de megafonia, als cartells, les indicacions, els fulls, etc.

Imagine que les meues reclamacions i queixes tant a les oficines de les estacions de trens com al síndic de greuges del País Valencià, junt a les de molta altra gent, serviren per alguna cosa i feren canviar 'una mica' la mentalitat estatal espanyolista, monolingüe de la majoria de l’alt funcionariat de la RENFE, després ADIF, una mentalitat i  unes pràctiques al·lèrgiques pel que fa al respecte de la diversitat. Potser també ajudaren una mica els darrers governs dels socialistes, quan el  president del Govern espanyol, Felipe González, posà de directora de RENFE a Mercè Sala, als anys noranta, ja que Salà era catalanoparlant, tot i que em sembla que inicià la senda de la privatització i molt poc la d’un plurilingüisme real que acceptara, reconeguera i posara el català al mateix nivell que el castellà a tots els àmbits de la RENFE.

Dic el que dic perquè vull  que  s’entenga que RENFE no és cap entitat avantguardista en defensa de la nostra llengua ni ha sigut gens respectuosa amb els catalanoparlants o valencianoparlants. Des que hi ha “democràcia”, per no parlar d’abans, no hem vist a la RENFE cap film al tren en català-valencià... Diuen que volen ser “bilingües” i respectar els drets dels valencianoparlants, però la majoria del personal de l’estació de València et parlen sempre en castellà, la majoria dels papers, bitllets, fulls, horaris, etc.  estan escrits -únicament i exclusivament- en castellà; el model de bilingüisme que practiquen és només el de dir alguna coseta també en valencià i res més, la resta tot en castellà: és un model de  façana democràtica i arrels de genocidi franquista que tan bé analitzaren Josep Benet i Francesc Ferrer i Gironès; prediquen el “bilingüisme”, de boqueta i hipòcritament, per a fer-ho, tot o quasi tot en castellà. Abans de passar a l'andana per pujar al tren, quan et segellen el bitllet, ni dient-los “Bon  dia” o “Bona Nit” aconsegueixes mai o quasi mai arrencar-los que et responguen en la nostra llengua; invariablement sempre et responen en castellà...

Mentre escric aquestes ratlles, passa un del empleats de la RENFE preguntant, sempre “Auriculares?” I mai “Auriculars?... Acaben d’emetre un missatge –a les 10 del matí, només eixir de l’estació del Nord de València - on ens han dit “Bona vesprada” quan seria molt més fàcil dir “Bon dia” que abasta quasi  tot el dia fins a la poqueta nit; els missatges en  valencià sempre solen ser darrere, de manera secundària, subordinada, no cal dir-ho, subordinat al castellà... Qui  diu la llengua que fan servir sempre els revisors, diu els de les finestretes, els repartidors o venedors de begudes o menjars als vagons de primera,  els repartidors de diaris, sempre en castellà, cap diari en català-valencià als trens de l’eix mediterrani... Tots, joves i vells,  ensinistrats amb un monolingüisme i espanyolització d'habitud immemorial, com si la llei Wert s’haguera estat aplicant a les darreres dècades “al màxim”.

Dic tot el que he dit abans, i ho repetesc insistentment, perquè RENFE no és cap germaneta lingüística de la caritat ni cap entitat competent per alliçonar-nos  en defensa de la nostra llengua, sinó tot el contrari. D’entitats així cal desconfiar sistemàticament. Només cal obrir els ulls de bat a bat i parar l’oïda per veure què fan més enllà de les  aparences i  la publicitat enganyosa.

Per tant, el desdoblament de la nostra llengua en dues llengües distintes, pel que fa al menú dels menjars al tren no és cap favor per a defendre el valencià sinó per afeblir-lo, en fragmentar la llengua sencera. Posar una versió en català al menú on s’escriu “patates” i  un altra versió en el català de València on posa “creïlles”, com si foren dues llengües distintes, no respecta la nostra llengua sinó al contrari; s’haguera respectat i defensat la nostra llengua posant l’oració completa en català-valencià i quan tocava posar “patates”, posar al costat “creïlles”, (o el revés), també “pataques”, queraílles, creadilla,  “papes” i totes les varietats locals i dialectals que hi ha a la nostra llengua catalana o valenciana sencera i completa; sense deixar-se’n ni una varietat local, com fan sempre quan escriuen en castellà esmentant totes les denominacions de “patata” i subdividint la llengua castellana en diversos dialectes o variants. Sense deixar-se’n  cap ni  una, "criadillas", "papas"...

Hi ha gent que s’alegra de veure “creïlla” al menú de menjars de RENFE. Em sembla molt bé i molt respectable l’alegria de la gent: que es respecten les particularitats, les genuïnitats, familiaritzacions i identificacions locals de tots els parlants en la seua llengua pròpia. Després de més de 300 anys d’opressió lingüística i dominació espanyolista per banda d’un estat al·lèrgic al reconeixement de la diversitat i de la inclusivitat, no podem fer, des de dins de la nostra llengua, el mateix deixant fora el mot “creïlla”... No obstant, si és a costa de fragmentar, dividir, fomentar el secessionisme i el desdoblament de la nostra llengua per a configurar la construcció d’un imaginari que reforça la separació de les variants valenciana i catalana que es fiquen aquest desdoblament per on els capia. Boicot als menús de la RENFE. Perquè en compte d’ajudar a defensar la nostra llengua, esdevé un regal tòxic i enverinat per a tot el contrari, mitjançant l’envaniment de l’ego localista i dialectal d’uns quants irresponsables genuïnistes i impostors. Les conseqüències de permetre que nodrisquen aquest ego particularista alimentat per les polítiques lingüístiques antivalencianes del PP són nefastes. Ens duen a l’esperpent, a la proliferació multiplicativa i miraculosa de moltes llengües eixides d’una mateixa llengua.

Perquè el que s’aconsegueix amb els desdoblament de la nostra llengua és, en el fons i l’extrem, una fragmentació suïcida. Com un brollador babelístic.  El mateix em sembla amb l’accent dialectal que fa servir RENFE en el tram que va de València a Vinaròs, al primer poble de Catalunya es fa servir la manera barcelonina, el més distanciat possible del català de València, així com s’ha fet abans amb el català de València del de Barcelona, de manera que ho fan semblar “com si” foren dues llengües distintes, reforçant les creences populistes més vulgars i incultes, sense cap voluntat de trobar un accent i un missatge estàndard que servisca tant per a valencians o catalans del País Valencià com per als catalans o valencians de Catalunya o les Illes. Del que es tracta és de remarcar, al màxim, l’accent i les diferències entre una variant i  l’altra i en això i en la priorització sempre de l’espanyol i subordinació del català. Per això, la RENFE compleix a la perfecció el seu paper i funció d’entitat secessionista consistent en fragmentar en català de València del de Barcelona i prioritzar sempre el castellà. Per tal de debilitar el conjunt de la nostra llengua, subratllant els accents dialectals, els particularismes i els localismes, com reclamen els filòlegs de campanar.

Acabant l’article torna a passar un altre empleat de RENFE preguntant, sempre invariablement, “Alguna cosa para tirar?”. No sé si era el senyor Joan Francesc Mira, el qui contava un viatge per terres Suïsses, de jove estudiant Erasmus, “avant la lettre”, admirant-se de la versatilitat lingüística del mateix revisor del tren, com canviava de llengua, francès alemany, italià i romantx, en funció de la llengua que es parlava en cada confederació suïssa on arribava el tren. Això és possible només perquè tenen un estat  propi que defensa  i respecta el plurilingüisme, la seua pròpia diversitat lingüística. Ací, a l’eix mediterrani, que és un eufemisme dels països de parla catalana, mentre estiga’m sota dominació espanyola, sols, únicament i exclusivament, i tot o quasi tot, en castellà.

Al meu parer, només potenciant la dimensió política i les estructures d’estat del País Valencià i dels altres països que composen els fragmentats països de la nostra mateixa  llengua fragmentada, s’aconseguirà prioritzar i prestigiar la nostra llengua i cultura catalana. Per desgràcia, el valencià només es farà servir per a dir “creïlla” contraposada a “patata” als menús del tren. Com els fallers que només diuen en valencià “collons” o “masclet” i després blasmen contra els usos de la nostra llengua que vaguen més enllà de les falles. I és que el “valencià” (o “valenciano”) pot esdevenir un instrument perfecte i idoni per a frenar i obstaculitzar l’extensió de la llengua sencera, del català de tots. En nom del valencià el PP  fa unes polítiques lingüístiques antivalencianes, com declarava adequadament i encertada Vicent Pitarch; un ús instrumental  de la llengua no del tot en va sinó mitjançant una funció sacrificial al servei de la priorització del castellà. En fer servir un ús enverinat. Això és de manual. No falla. Esdevé molt efectiu. Del tot.

Joomla templates by a4joomla