Divendres, 12 Desembre 2014 01:00

L’obsessió secular de Castella (1 i 2) per Vicent Luna

Quan en el batxillerat em feren estudiar història d’Espanya, allà per la darreria del franquisme, recorde que una de les frases, entre altres, que el professorat insistia a explicar-nos detingudament era la que va dir el monarca Felip II, i que deia: “Al meu imperi no es pon el sol”. Llavors descobrírem que aquella Espanya feixista que ens havia tocat viure, segles abans havia estat un immens imperi. A més a més, també insistien a dir-nos que tot això era gràcies a l’impuls i finançament de Castella, veritable protagonista de la descoberta del Nou Món i forjadora d’aquest imperi. Que havíem d’estar ben orgullosos, doncs el nostre país havia evangelitzat a la meitat de la terra: “Espanya martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi” (Menéndez Pelayo). I per això, ens havíem de recrear estudiant la història, literatura i art, amb tota mena de detalls, de l’enyorat Segle d’Or on vam excel·lir, deien, en quasi tot.

Ara bé, però després d’aquesta borratxera de pintors, escultors, escriptors i músics i d’emmirallar-nos amb immenses extensions que contenien metalls preciosos i riqueses fabuloses que heretà l’esmentat rei, anomenat el Prudent, tocà donar la decadència, la progressiva desintegració, el declivi d’aquell imperi on no es ponia el sol. Vist amb aquells ulls, amb aquella ignorància i amb aquells incipients coneixements, hom no era capaç de valorar i entendre la pèrdua de tants territoris. Ens deien que els motius, com no podia ser d’una altra manera, eren múltiples i diversos: polítics, econòmics, militars, religiosos, culturals.....Vist des d’ara, però, i coneixent molt més les obsessions, interessos i tarannà del que anomenem Regne d’Espanya o estat espanyol, hi ha un motiu que, com una columna vertebral, com un pecat original, com una obsessió secular ha caracteritzat el model d’estat que han impulsat reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i colpistes al llarg de la seua història, i que avui encara continua: la prepotència, la superba i la manera de fer de Castella.

Efectivament, el prestigiós historiador Herry Kamen ho diu d’aquesta manera: “l’afirmació d’aquells que critiquen el paper de Castella, i que sostenen que aquesta va segrestar la identitat d’Espanya, no és pas totalment errònia”. I és que Castella, des que va nàixer com un petit comtat al segle X, quan ja existia el regne Asturlleonés, fins l’actualitat, ha anat imposant el seu caràcter i autoritat. Només esdevenir regne, al segle XI, s’unirà amb asturs i lleonesos per acabar sent el Regne de Castella en majúscules. Dos segles més tard no hi quedarà ni rastre del que fou el Regne de Lleó, ni del d’Astúries. I Castella, com no!, tot i haver tingut l’ajuda de la resta de regnes peninsulars, acabarà sent l’autèntica protagonista de la Conquesta del Regne de Granada. I Castellà, com no!, amb el finançament d’un valencià, Lluís de Santàngel, i del projecte d’un català, Cristòfol Colom, serà qui s’emporte la glòria, l’or, la plata, les espècies... de la descobert del Nou Món. I Castella, com no!, ha fet i desfet al llarg dels segles, imposant sense contemplacions la seua identitat. Sempre Castella és la protagonista, pel segle dels segles, fins els nostres dies.

Però aquesta actitud tant prepotent, aquesta obsessió de control, de fer-ho passar tot per la llei de l’embut, entre altres causes, per descomptat, són alguns dels motius claus per entendre el declivi d’aquell imperi. Heus ací, territori a territori, aquest procés d’independència que començà al segle XVI i que encara dura. Només cal llegir alguns dels paràgrafs dels seues himnes nacionals per constatar la fam de llibertat i les ànsies d’alliberar-se d’un imperi que, com una sangonera, els espoliava, empobria i els suplantava la identitat.

Un: Flandes (1581-1648). La independència dels Països Baixos vingué després d’una sagnant guerra que es va caracteritzar per la crueltat del duc d’Alba a imposar les idees del catolicisme i perseguir el protestantisme. Dos: Portugal (1640). Després d’una insurrecció, els lusitans proclamaren la independència, que havien perdut quan Felip II la incorporà a l’imperi, manu militari, per una accidentada extinció dinàstica. Tres: Colòmbia (1810-1824). "Independencia" grita el mundo americano [...] A orillas del Caribe hambriento un pueblo lucha [...] La independencia sola el gran clamor no acalla; si el sol alumbra a todos, justicia es libertad. Quatre: Paraguai (1811). “Paraguayanos, República o la Muerrrte”, diu el seu himne. Cinc: Veneçuela (1810-1823). Simón Bolívar, aprofitant que Josep Bonaparte, germà de Napoleó, havia accedit al tron espanyol, proclama la independència. Sis: Argentina (1816). “¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? [...] Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener, a estos tigres sedientos de sangre fuertes pechos sabrán oponer”. Set: Xile (1818). “Dulce Patria, recibe los votos con que Chile en tus aras juró, que o la tumba serás de los libres, o el asilo contra la opresión”. Huit: Perú (1821). L’anomenada Expedició Llibertadora, encapçalada pel general argentí José de San Martín, poclamà la independència. “Largo tiempo el peruano oprimido la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre largo tiempo en silencio gimió. [...] Todos juran romper el enlace que natura a ambos mundos negó, y quebrar ese cetro que España reclinaba orgullosa en los dos”. Nou: Costa Rica (1808-1821). “Cuando alguno pretenda tu gloria manchar, verás a tu pueblo, valiente y viril la tosca herramienta en arma trocar”. Deu: El Salvador (1808-1821). “Desde el día que en su alta bandera con su sangre escribió: ¡¡Libertad!! Libertad es su dogma, es su guia que mil veces logró defender; y otras tantas, de audaz tirania rechazar el odioso poder”. Onze: Guatemala (1808-1821). “Nuestros padres lucharon un día encendidos en patrio ardimiento, te arrancaron del potro sangriento y te alzaron un trono de amor”. Líders religiosos i els criolls, tenint com a referència la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, posen fi al domini espanyol a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i Panamà. Dotze: Hondures (1808-1821). “Por tres siglos tus hijos oyeron el mandato imperioso del amo; por tres siglos tu inútil reclamo en la atmósfera azul se perdió; pero un día de gloria tu oído percibió, poderoso y distante que allá lejos, por sobre el atlante indignado rugía un león”. Tretze: Nicaragua (1808-1821). “¡Salve a ti, Nicaragua! En tu suelo, ya no ruge la voz del cañón”. Catorze: Panamà (1821). “Alcanzamos por fin la victoria en el campo feliz de la unión; con ardientes fulgores de gloria se ilumina la nueva nación”. Quinze: República Dominicana (1821-1865). “Y el incendio que atónito deja de Castilla al soberbio león, de las playas gloriosas le aleja donde flota el cruzado pendón [...] Nuestros campos de gloria repiten libertad! libertad! libertad!”

 

En la primera part d’aquest article comentàvem que va ser a partir del segle XVI quan els diferents pobles que formaven l’Imperi Espanyol, aquell que mai es ponia el sol, començaren llurs processos d’independència, com ara: Flandes, Portugal, Colòmbia, Paraguai, Veneçuela, Argentina, Xile, Perú, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Panamà i la República Dominicana. I afegíem que un del motius, entre altres, pels quals portà a aquests pobles a lluitar per la seua llibertat, i que està palés ens llurs himnes nacionals, fou la manera de fer, l’obsessió que sempre ha tingut Castella per imposar la seua identitat.

Però a aquests pobles esmentats, els seguiren altres. Setze: Mèxic (1810-1821). Amb el crit al poble de Dolores, s’inicia la guerra de la independència que reclamava anar contra el mal govern i el pagament de tributs. ”Mas si osare un extraño enemiga profanar con su planta tu suelo, piensa ¡Oh Patria querida! que el cielo un soldado en cada hijo te dio”. Désset: Equador (1809-1830). “Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia que pesaba fatal sobre ti [...] Cedió al fin la fiereza española, y hoy, oh Patria, tu libre existencia es la noble y magnífica herència que nos dio, el heroísmo feliz”. Dihuit: Bolívia (1810-1826). Fundada per l’heroi José de Sucre, diu el seu himne: “Aquí alzó la justicia su trono que la vil opresión desconoce, y en su timbre glorioso legose libertad, libertad, libertad [...]Y, en sus aras de nuevo juremos: ¡morir antes que esclavos vivir!”. Dénou: Cuba (1895-1899).”No temáis; los feroces Iberos son cobardes cual todo tirano no resisten al brazo Cubano; para siempre su imperio cayó. ¡Cuba libre! Ya España murió, su poder y su orgullo ¿do es ido?”. Vint: Marroc (1956). En aquest any, sent un protectorat de França i d’Espanya, aconseguí la independència. “Has vivido entre naciones cómo un título sublime, llenando cada corazón, relatado por cada lengua. Por su alma y por su cuerpo, tu pueblo se ha erguido y respuesto tu llamada”. Vint-i-u: Guinea Equatorial (1968). La pressió de l’ONU va dur al règim franquista a consultar els guineans en referèndum sobre el seu futur polític. Amb la secessió, Espanya buidà els bancs i incomplí els acords de transició bilaterals, en matèria econòmica i de seguretat. “Tras dos siglos de estar sometidos por la dominación colonial, [...] Cantemos siempre, libre Guinea, y conservemos, y conservemos la independencia nacional”. Vint-i-dos: Ifni i el Rif (1969). Pel Tractat de Fes, Franco les va cedir a la monarquia marroquina. Vint-i-tres: Sàhara Occidental (1975). A les portes de la mort, el dictador entregà el Sàhara al Marroc i Mauritània. D’aquesta descolonització encara està pendent un referèndum d’autodeterminació d’aquest poble.”¡O hijos del Sáhara![...] Haga la revolución en nuestra nación y siga este camino por ella.[...] O revolucionarios, la patria será gloriosa. Corte los estados en esta región.[...] El levantamiento es para la gente y avanzará en las tierras árabes. Esto producirá la unidad siempre en los corazones y establecerá la justicia y la democràcia”.

Com podem veure, i com no podia ser d’una altra manera, les paraules més desitjades dels himnes d’aquests pobles són independència, justícia i llibertat. Les mateixes que desitja qualsevol poble que es troba oprimit per un altre. Aquestes són algunes de les mostres d’aquesta opressió: “tigres sedientos de sangre, pueblos que logran rendir, ominosa crudeza, cruel servidumbre, tirania, odioso poder, potro sangriento, soberbío león, yugo que impuso, injusta i horrenda desgracia, fiereza espanyola, vil opresión,

sometidos por la dominación, mandato imperioso del amo, yugo que te impuso”, etcètera, etcètera. Tot un seguit de greuges que, com veieu, han volgut mantenir en els seus himnes perquè totes les generacions siguen conscients dels patiments i de la sang que van haver de vessar els seues avantpassats per aconseguir ser lliures.

Però, a més d’imposar la seua autoritat al Nou Món, també ho feu a la mateixa península. Després de guanyar la Guerra de Successió (1701-1715), i “por justo derecho de conquista”, sotmetrà la Corona catalanoaragonesa a les seues lleis, costums i llengua. Aquesta actitud secular de voler construir un estat a la seua mida, i de segrestar la identitat d’Espanya, ha portat a que algunes de les nacions que formen l’actual Estat espanyol també es plantegen la desitjada independència. Euskadi fa anys i panys que manté un conflicte polític irresolt amb l’Estat espanyol. Un conflicte que s’ha emportat per davant milers de vides humanes. “Vénen els feixistes i Euskadi s'alça en peus. Anem soldats tots, alliberem la nostra pàtria!”, són algunes de les frases de l’Eusko Gudariak.

Catalunya, però també la resta dels Països Catalans, des que foren sotmesos per Castella al segle XVIII, mai van perdre l’esperança que algun dia recuperarien la llibertat i tornarien a ser una confederació de països independents. Generació rere generació han anat alimentat aquesta fam de llibertat. Però ha estat Catalunya la que ha donat el primer pas: “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç!”, diu el seu himne. Ofegada i espoliada econòmicament, humiliada i maltractada culturalment, asfixiada competencialment i sotmesa a una Constitució inspirada en la llei de l’embut, decidí el 6 de juny del 2007, i per una àmplia majoria (73,9%), aprovar en un referèndum un nou Estatut d’Autonomia, amb l’objectiu de dotar-se de més capacitat d’autogovern. Doncs bé, a partir de la recollida de signatures en contra per part del PP, i la sentència del Tribunal Constitucional que suspenia part de l’esmentat estatut, Catalunya, liderada per la majoria de partits polítics i entitats cíviques, encetà un procés sobiranista. Procés que, després de vàries manifestacions multitudinàries, ha portat els catalans i catalanes a votar el 9-N del 2014. Els resultats d’aquest procés participatiu són força coneguts: 1.861.753 catalans i catalanes, ( 80,76%), van votar per una Catalunya independent.

Comptat i debatut, és evident, com hem vist al llarg de la història, que aquesta obsessió de Castella de voler imposar a la resta de territoris la seua pròpia identitat, ha esdevingut un dels motius claus pels quals aquests pobles, sentint-se oprimits, varen lluitat per aconseguir la independència. I com hem vist tard o d’hora la van aconseguir, tot i que encara hi ha pobles que no. Ni a Euskadi, després d’un llarg període d’enfrontament armat, ni a Catalunya després de sol•licitar-ho formalment, l’estat espanyol no ha acceptat que ambdós pobles puguen celebrar, amb totes les garanties legals, un referèndum d’autodeterminació semblant al d’Escòcia i al de Quebec.

Podran passar anys, o fins i tot menys dels que ens imaginem, però tard o d’hora aquests dos pobles votaran i també aconseguiran la independència, i després en vindran altres. L’estat espanyol els ho posarà difícil, ja ho veiem, però quan un poble ho té clar no hi ha qui el puga aturar. Segurament si Castella hagués sabut acceptar, valorar, conviure i enriquir-se amb la diversitat de tots aquests pobles, el futur d’aquell imperi, i de l’actual estat espanyol, hagués sigut un altre.

 

Alcoi, 11 de novembre del 2014

Vicent Luna i Sirera, membre de la PDaD

Joomla templates by a4joomla