1 | 2 | 3

Dijous, 22 Juny 2017 20:42

"Un abans i un després de la manifestació del 10 de juny", per Antoni Infante

"Crec que la manifestació del 10 de juny ha tingut i tindrà una gran transcendència perquè ha ajudat a trencar moltes visions idealitzades i certes innocències".

Què és el que fa que un fet públic tinga transcendència? Què fa que una protesta de 300 persones a Hong Kong tinga transcendència mundial i que manifestacions de milions de persones puguen ser menystingudes? Que va suposar la manifestació del 10 de juny a València per a donar com a resultat articles parlant de fracàs absolut mentre dies més tard el President de la Generalitat en seu parlamentària es veia obligat a comprometre’s a convocar altra pels mateixos motius per al 9 d'Octubre?

El que és ben cert és que al País Valencià estan passant coses --amb certa concatenació-- que podríem qualificar de transcendents, la darrera de les quals va ser la manifestació del passat 10 de juny. Una manifestació convocada per la Crida pel finançament valencià que va comptar amb la participació de milers de persones, el suport d'un centenar d'entitats i el reconeixement d'una part dels mitjans de comunicació que, quan va acabar a la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal, va ser motiu d'una veritable lluita per apropiar-se del relat mediàtic, mitjançant articles, comunicats i declaracions sobre el nombre de participants i la transcendència envers el futur. La mobilització ha tingut ressò públic, no ha deixat lloc per a la indiferència i el menfotisme sinó, al contrari, ha exterioritzat el debat més enllà de platós i institucions, ha fet posicionar-se i ressituar-se a gran part de les organitzacions valencianes, partits polítics i mitjans de comunicació, ha aconseguit mantenir la tensió enfront als PGE i continuar articulant una resposta unitària enfront de l'espoli de l'Estat.

Què tenia d'especial aquesta manifestació per a fer que dies més tard continue el debat a les xarxes socials i a determinats mitjans? Quin moviment tectònic s'està produint entre els diferents poders al País Valencià? Intentaré primer donar una explicació atenint-me a diversos elements objectius i fàcilment comprovables, com són les entitats que convocaven i les que no; les personalitats que van acudir, les que no i aquelles altres que van fer ostentació de la seua no assistència; els mitjans que van fer-se ressò tant de la convocatòria com de la mateixa manifestació. Donaré la meua valoració i també intentaré sintetitzar quines xifres hi ha al darrere d'això que nomenem el problema del finançament valencià.

Entre les entitats que convocaven i que es poden comprovar en aquesta pàgina, estava un dels partits que dóna suport a l'acord del Botànic, Podem, un bon grapat de càrrecs públics de Compromís, una sèrie de partits i corrents d'opinió al sí d'aquesta darrera coalició com ara Bloc i País, Estat Valencià, Esquerra Valenciana, etc. També hi donava suport ERPV, EUPV i tota una sèrie de candidatures locals i altres partits o entitats polítiques. És obvi, doncs, que la manifestació no va tindre el suport ni de Compromís com a tal coalició, ni del PSPV/PSOE. Tampoc el PP i Ciutadans van donar el seu suport.

Al terreny sindical va ser molt significativa la participació de CC.OO.PV, Intersindical valenciana i els diversos sindicats estudiantils com ara el BEA, SEPC i Acontracorrent. No hi eren doncs ni UGT ni la CGT com tampoc els diversos sindicats agraris, però si la Unió Gremial. No convocava ACPV però sí Escola Valenciana o l'Associació d'Editors del País Valencià. A més en el cas d’Acció Cultural es va donar la paradoxa que, igual que va passar amb Compromís, no signava l'entitat però sí que ho feien moltes de les seues cares més conegudes. En altres entitats va passar quelcom semblant. Així, tot i la no participació d'ACPV, era molt significativa la signatura tant d'Eliseu Climent com de Ferran Suay... Els exemples podrien continuar, però crec que són suficients per a arribar a la conclusió que s'ha produït un veritable terratrèmol en bona part de les entitats cíviques, polítiques, culturals o socials del País Valencià. Una espècie de moviment tel·lúric que no va deixar cap persona indiferent.

Alguna persona benintencionada podria adduir que el fet que unes entitats signen una convocatòria i d'altres no, no té per què tindre més rellevància i que altres entitats podrien pensar que ja estaven ben representades per alguna de les persones significatives que hi donaven suport. Certament, però, com valorar aleshores la contra-campanya de determinades entitats que tant ha desconcertat a bona part de les seues bases? Com valorar la contra programació d'actes i convocatòries? Com analitzar les tergiversacions que s'han abocat, les prohibicions a participar que han patit diverses persones per les seues superiors jeràrquiques en l'àmbit polític? Com valorar declaracions de persones significatives que després de la manifestació continuaven afirmant que no havien tingut informació, quan companys/es de direcció de la seua pròpia entitat havien signat la convocatòria, havien difós l'esdeveniment i van participar en la mateixa manifestació?

Altre element significatiu va ser la presència o absència a la mateixa manifestació de persones referents de diferents àmbits. Hi havia presències esperades i esperables com Fran Ferri, Antonio Estañ, Antonio Montiel, Àgueda Micó, Clara Ferrando o Consol Castillo. També la participació del síndic de comptes Vicent Cucarella; Rafael Recuenco, històric dirigent de la UGT; o Pere Major, del Bloc. Però molt destacada i comentada per la seua significació va estar la de Vicent Soler, Conseller d'hisenda, mentre no hi era ni el President Ximo Puig ni la Vicepresidenta Mónica Oltra. Una Mónica Oltra, "la de muntar un pollo", que no va tindre prou amb no participar sinó que va fer ús de les xarxes socials per a informar urbi et orbi, no només que no hi era sinó que aprofitava el seu temps per a rebre una classe de swing, perquè es veu deu ser molt útil per a solucionar el problema del finançament valencià i les seues repercussions socials. Similar missatge va fer servir altra de les destacades dirigents polítiques com ara Isabel Bonig, màxima representant del PP valencià –amb permís momentani de Mariano Rajoy-- que ens va informar que preferia estar de "fiesta remember de la playa de Burriana", que supose que volia dir festa nostàlgica a la platja de Borriana. Quina coincidència més desafortunada d'arguments i mitjans.

Significatiu ha sigut també el paper d'alguns mitjans de comunicació. Mentre mitjans com Ara, ACN, Vilaweb, El temps, Llibertat.cat, València Extra, Mediterraneo TV o el diari Informació d'Alacant, La Vanguardia i Onda Cero entre d'altres, han anat fent-se ressò de la convocatòria, dels comunicats i rodes de premsa, d'altres com Diari La Veu o Levante-EMV s'han mantingut en un silenci que cridava molt l'atenció. Un silenci que en el cas del Levante-EMV va ser trencat l'endemà de la manifestació amb un gran article del seu director Julio Monreal on venia a argumentar gairebé el mateix que les entitats convocants de la Crida pel finançament valencià. Quins interessos poden haver de desmobilitzar el malestar popular? On és el misteri de tot plegat?

Des del meu punt de vista dos són les raons de fons de tanta confusió. La primera té a veure amb el concepte del finançament. No tothom parla del mateix, ni tampoc de la mateixa quantitat. La segona raó té a veure sobre qui continua apostant per mantenir l'actual model autonòmic de relació amb Espanya i qui es planteja un qüestionament, una renegociació o una superació, ni que siga a llarg termini de tal model. Qui el fa servir de forma partidista en clau estatal i qui com a eina de transformació en clau de país.

Sobre el tema del finançament ja hi ha un primer ítem sobre el qual sembla que hi ha un ample consens: La Generalitat té una sèrie de competències (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.) que generen unes despeses. Aquestes despeses no estan cobertes pels ingressos que rep (una part de determinats impostos i el finançament estatal). La diferència actual entre ingressos i despeses està al voltant de 1.350 milions d'euros/any. En aquest tema l'acord és molt ample entre les diverses forces polítiques i socials.

Com que aquest dèficit no és nou sinó que s'arrossega des del començament de l'autonomia i s'ha anat cobrint mitjançant préstecs, el resultat és que tenim un deute de vora 45.000 milions d'euros o el que és el mateix 9.000 euros per persona. En aquest tema les discrepàncies són prou paleses. Una derivada d'aquest deute és el que es considera deute històric generat pels interessos que hem de pagar per aquest préstec i que segons fonts es valoren entre 9.000 i 16.000 milions d'euros. Uns interessos que no hauríem d'haver de pagar si tinguérem el finançament necessari, raó per la qual podem nomenar aquest deute com a odiós. Les discrepàncies, ací, ja són importants.

A més de l'infrafinançament i el deute generat tenim un altre problema majúscul com és el dèficit fiscal. És a dir, la diferència entre el que paguem d'impostos a l'Estat i el que rebem com a inversions per totes les vies. Ací tenim diferents criteris de valoració que fa que es puga parlar des de 2.000 milions/any, fins a 6.500 milions/any. En qualsevol cas una barbaritat perquè som un País empobrit (13% per sota de la mitjana estatal) amb un règim autonòmic que ens obliga a aportar "solidaritat" a autonomies que són molt més riques que nosaltres. En aquest tema les discrepàncies ja són d'ordre superior perquè no només hi ha diferències a l'hora de valorar la quantia sinó que també està en joc el grau real d'autonomia a la qual s'aspira per a gestionar els nostres recursos.

Altres temes de calat econòmic i gran repercussió social encara no estan ni tan sols a l'ordre del dia del debat: el dèficit social, les conseqüències d'obligar-nos a ser un país perifèric respecte del centre espanyol, l'estructura radial de l'Estat, la centralització política, etc.

Pel que fa a la segona raó la podríem sintetitzar fent una valoració sobre qui actua només en clau autonomista espanyola i qui s'atreveix a pensar des de i per al País Valencià. Qui situa als més de 5 milions d'habitants com a col·lectivitat i subjecte polític de dret i qui continua assumint com a únic paradigma possible per a valencians i valencianes a Espanya com a "unidad de destino en lo universal". Senyores lideresses, què tal si la pròxima vegada canvien els seus remember i swing per unes danses valencianes i el cant dels maulets actualitzats amb música dels nostres dies com han fet centenars de grups de música del nostre benvolgut i maltractat País Valencià? Vostés van intentar ridiculitzar una digna manifestació pel finançament valencià, ara hauran de participar en la manifestació convocada pel Molt Honorable President pels voltants del 9 d'Octubre pels mateixos motius. Què faran?

Crec que la manifestació del 10 de juny ha tingut i tindrà una gran transcendència perquè, més enllà del nombre de persones que van participar, ha ajudat a trencar moltes visions idealitzades i certes innocències que partien del paradigma de l’honestedat política com a referent. 

 Antoni Infante, coordinandor de Decidim. 
Joomla templates by a4joomla