1 | 2 | 3

Dimecres, 31 Mai 2017 11:12

Infrafinançament, espoli i marginació perifèrica del País Valencià, per Antoni Infante

Infrafinançament.

Estudis recents han demostrat que el nostre país i les seves institucions autonòmiques pateixen un greu infrafinançament històric, a causa (dit a grosso modo) d’haver assumit unes competències delegades sense delegació dels recursos econòmics suficients per a sufragar-les i que a més, per la precarietat heretada que tenien ens calia modernitzar –sanitat, ensenyament, serveis socials, etc–. Per a poder modernitzar-los alhora que s'afrontaven les despeses fixes, es necessitaven uns recursos que calia completar mitjançant préstecs. Així any rere any hem acumulat un deute d’uns 45.000 milions d’euros o el que és igual, un deute per persona de 9.000 

Espoli.

També de manera recent, bona part de la societat, comença a ser coneixedora que l’Estat només inverteix al País Valencià la meitat del que ens correspondria per nombre d’habitants. I això està passant any rere any. A més bona part d’aquestes inversions les realitza no en funció de les nostres necessitats sinó més aviat en funció de les seues que, curiosament solen coincidir amb les de les grans empreses que dominen el capital estatal, les grans firmes que cotitzen en borsa i formen part del denominat IBEX-35. És en aquest punt on s’entén en tota la seua dimensió i concreció el que es vol dir quan s’afirma que l’estat modern és obra del capital i està al seu servei. L’Estat traspassa a les grans empreses, en forma de contractes i subvencions, bona part dels recursos generats per les rendes del treball[1] i per les partides no invertides al territori/s. Aquests fons generats per la majoria són utilitzats així per a augmentar la capitalització d’aquestes empreses i l’acumulació de capital. Acumulació per despossessió.

En parlar d’inversions públiques cal que recordem que el total de les que l’estat realitza al nostre territori són sempre inferiors als impostos que paguem. Aquesta diferencia també està estudiada i, tot i que hi ha diversos mètodes de valoració, la majoria d’estudis coincideixen en assenyalar una diferencia negativa per a nosaltres del voltant del 6% del PIB, és a dir de tota la riquesa que produïm. Un 6% que equival a uns 6.000 milions d’euros anuals de impostos que se'n van a Madrid i que mai tornen via inversió, convertint-se en un espoli legal. Si sumem l’infrafinançament valorat en uns 1.350 milions/any, més el deute històric acumulat per pagar interessos d’uns préstecs que no hauríem d’haver necessitat i que estan valorats en uns 16.000 milions d’euros, més els 6.000 milions d'euros que ens espolien cada any. S’entén que el nostre país, que produeix una riquesa equivalent a 20.000€ per càpita, estiga empobrit i siga un 13% més pobre que la mitjana de les comunitats autónomes de l’estat. Un 13% més pobres suposa menys inversions en infraestructures, sanitat o ensenyament; menys llocs de treball i de pitjor qualitat; menys salaris i més baixos i també pensions i prestacions més baixes que la mitjana, i un llarg etc.

Marginació perifèrica.

Als tres elements causants del nostre empobriment –infrafinançament, deute històric i espoli estructural– cal afegir un element que fins ara no s’ha tingut en compte com és el fet que la nostra economia no ha estat pensada, planificada i executada per al País Valencià i des del País Valencià, sinó sempre pensada i executada des dels interessos de l'Estat i per als interessos de l’Estat. Un Estat que, com sabem, és profundament centralista i que ha convertit la resta dels territoris en la seua perifèria, de la qual nosaltres formem part.

Al objecte de poder explicar aquest element cal recordar que segons estableix la historiografia, tots els estat que s’han conegut al llarg de la història eren reflex del sistema econòmico-social predominant en cada moment –esclavistes, tributaris, feudals...–. Així, els estats moderns que coneixem hui en dia, són obra directa del capitalisme.

Va ser aquest nou sistema econòmic el que va configurar les noves estructures dels estats i ho va fer atenent fidelment els seus interessos. El nou sistema social i la forma concreta d’estats que l’acompanya, va emergir amb tota la seua potència fa poc més de dos segles a partir de la revolució industrial  la qual havia estat possibilitada per tres segles d’acumulació primitiva via mercantilisme i sobretot per l’espoli salvatge dels territoris i pobles conquerits i colonitzats.

Eixe capitalisme històric realment existent –més enllà de definicions teòriques– s’ha mostrat com un sistema tremendament polaritzant, generant dicotomies d’importància creixent: capitalistes vs classe treballadora; concentració de la riquesa vs expansió de la pobresa; creixement industrial vs subdesenvolupament agrari; països del centre vs països perifèrics; imperialisme vs empobriment colònies. L’anàlisi de tals polaritzacions ha portat a destacades personalitats de les ciències socials a confirmar que, si bé per una part la contradicció fonamental del sistema és cert que es dóna entre el capital i el treball, aquesta s’expressa principalment entre centre imperialista i perifèria del sistema.

He trobat necessari fer aquest recorregut amb l’objectiu d’explicar la necessitat que tenim al País Valencià d’estudis seriosos que puguen analitzar sense prejudicis o apriorismes ideològics com ens ha afectat a nosaltres viure, sense tindre un estat propi, durant més de dos segles del desenvolupament del capitalisme i dels seus aparells estatals, –com recordareu el poble valencià havia passat a ser “per justo derecho de conquista” part del règim de la monarquia borbònica, que després, des de principis del segle XVIII, esdevindria Espanya –. En aquest dos darrers segles aquest estat espanyol del que formem part, ha passat de ser un imperi en decadència que veia impotent com anaven independitzant-se cadascun dels països que abans formaven part de les sues colònies, a ser un estat totalment perifèric, fins que es va reincorporar al grup de països del capitalisme central, amb l'adhesió a la Unió Europea, assumint en aquesta darrera etapa un paper d’estat subimperialista.

En tot aquest recorregut el País Valencià no ha estat reconegut com a subjecte de dret. Tampoc no va poder fer el trànsit de l’”ancien regime” a l’estat modern de manera autocentrada sinó com a part conquerida i perifèrica de la monarquia hispànica/Estat Espanyol i això sense dubte  ens ha representat un alt cost. Tal vegada el cas més evident siga el de les infraestructures de comunicacions que han convertit el nostre territori en punts terminals de les comunicacions radials de la capital de l’estat alhora que continuem patint greus deficiències en les comunicacions internes. Però a poc que busquem hi ha uns altres exemples: històricament la nostra articulació territorial ha estat basada en comarques però des de l’estat centralista ens van imposar les províncies; La generalització de l’escolarització, imprescindible per a formar la ma d’obra qualificada necessària per a les noves industries, es va imposar en una llengua aliena a la que parlaven els xiquets/es al seu àmbit familiar i social; la potenciació de monocultius agraris pensant en les divises generades per l’exportació i no en les necessitats agroalimentàries de la població; Un 18% menys de persones funcionàries que la mitjana de l’estat; l'autopista projectada pel llit del Túria, que no es va fer gràcies a la mobilització popular, malgrat que sí es va fer el ramal que anava a unir València i Alacant travessant el parc natural de L'Albufera... i així un llarg etc.

És hora de pensar el nostre present mirant el futur, tot sabent d’on venen els nostres desequilibres, problemes i insuficiències. Sense cap dubte  la condemna a ser la perifèria d’un centre hostil i espoliador té molt a veure amb els problemes que hui tenim com a poble i com a País.

Sí, ja va sent hora d’ampliar el nostre vocabulari: Infrafinançament, espoli, deute històric i marginació perifèrica. També però, País Valencià, economia autocentrada, dret a decidir i full de ruta.

Antoni Infante @InfanteAntoni

Coordinador de Decidim @DaDPV

 

[1] A l’Estat espanyol, a l’any 1978, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’euros, dels quals, el 68%, va anar a rendes del treball i, el 32%, a rendes del capital. L’any 2015, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 8, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen ja poc més del 47% i les del capital més del 52%

Joomla templates by a4joomla