1 | 2 | 3

Dilluns, 17 abril 2017 21:03

Muntar un què? Com? Quan? Amb quin objectiu? per Antoni Infante

La presentació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) a càrrec del ministre espanyol Montoro ha desfermat tot una allau de declaracions de tota mena, que posen en valor polític els canvis produïts recentment al País Valencià. El fet que, en la seua qualitat de portaveu del Consell, la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana Mónica Oltra haja arribat a dir que caldria muntar un “pollo”, és un símbol de com van canviant les coses. Un canvi espectacular, vist que els PGE dels anys anteriors no eren substancialment diferents dels actuals en el grau de discriminació del País Valencià.

Què ha succeït perquè puga produir-se aquest canvi? Des del meu punt de vista fonamentalment quatre elements, tres dels quals són la impossibilitat de la Generalitat de tornar a fer ús d’un major endeutament públic [1], la socialització de la informació relativa al fet que estem infrafinançats - tant a nivell absolut respecte a les despeses/serveis assumides, com a nivell relatiu per un menor finançament en relació amb el nombre d’habitants -, i per la major sensibilitat social del govern autonòmic. El quart element tal vegada siga el més rellevant de cara al que pot passar en un futur immediat: la creixent convicció dels partits i altres entitats valencianes, que la millora del finançament no vindrà donada per una negociació normalitzada entre unes parts que es respecten com a iguals, sinó d’una confrontació per superar el menyspreu interessat d’una de les parts que fa anys i panys que s’enriqueix a costa del nostre empobriment.

Vull creure que aquesta confrontació és la que prepara la vicepresidenta en nom del Govern quan diu que cal muntar un “pollo”. Sincerament no crec que l’expressió “muntar un pollo” s’haja fet per desconeixement d’altres molt més respectuoses amb la nostra llengua com “armar un canyaret”, “armar un bon cacau”, “muntar un ciri” o similars, ni tampoc per menysteniment del valencià. No, en aquesta ocasió crec que la vicepresidenta i el seu equip, l’han preparada i l’han dita amb el convenciment i la voluntat d’arribar a la immensa majoria de la població. Una convicció, però, equivocada, que parteix del prejudici de qui pensa que el valencià no serveix per a determinades funcions, però convicció si més no.

Més enllà de disquisicions lingüístiques, el que em preocupa és l’objectiu de la confrontació. L’objectiu, el tempo i el ritme. Perquè si del que es tracta és d’anar pujant la tensió amb foc d’artificis fins arribar a la propera confrontació electoral és una cosa; però si del que es tracta és de fer això i moltes més coses per aconseguir la força social necessària per posar fi a l’espoli del País Valencià, és una altra. Això significaria apostar per recobrar el nostre Dret a Decidir sobre tot allò que produïm i sobre com es reparteix i, per tant, recuperar la dignitat com a poble. Vist així, és una altra qüestió i molt important.

Si parlem d’aquest segon escenari, bona part de la societat civil valenciana [2] ha dit que està disposada a donar resposta, ja siga al costat, davant o darrere de les nostres institucions. Les iniciatives anunciades: reunir una bona part de la representació política a les Corts valencianes el 25 d’abril per a fer un posicionament públic i solemne; la presentació de mocions als plens dels ajuntaments i les declaracions públiques de càrrecs i institucions necessiten anar acompanyades de la mobilització popular. Sense aquesta mobilització estes declaracions no passen del posat preelectoral. Amb la mobilització popular, estes declaracions es converteixen en font legitimada de poder.

És l’hora del poble. Sí, per molt grandiloqüent que semble és l’hora de sentir-nos colze a colze a les places i els carrers. És l’hora de baixar el cabreig de les xarxes socials als centres de treball i estudi, als mercats i als centres de salut... És l’hora de recobrar el poder que, en potència, sempre és del poble i dir alt, clar i en valencià que ja n’hi ha prou d’espoli.

D’acord, armem un canyaret, un cacau, un ball de Torrent o un ball de bastons..., armem-lo, però armem-lo bé, amb la forma, el tempo i els objectius que el País Valencià necessita.

[1] Enguany, els pressupostos de la Generalitat Valenciana preveuen una depesa per finançar el deute de 3.833 milions, el 21,6% % del total.

[2] http://www.peldretadecidir.cat/index.php/item/751-la-societat-valenciana-contra-l-espoli-i-els-pge

 

Joomla templates by a4joomla