1 | 2 | 3

Dilluns, 27 Febrer 2017 10:17

“Primeres etapes per a un full de ruta valencià”, per Antoni Infante

El País Valencià es troba en una de les millors conjuntures polítiques de les darreres dècades. No solament perquè s’ha fet fora el PP de les principals institucions, sinó perquè estan emergint del seu interior suficients forces democràtiques per a consolidar el canvi produït. Així tenim la possibilitat real d’avançar resoltament cap a la nostra confirmació com a subjecte polític, i amb això, l’oportunitat de poder decidir sobre els més diversos aspectes de la realitat social i de posar totes les institucions al servei dels interessos  populars. És a dir, transcendir la mera alternança partidària amb el partit neofranquista i crear les condicions per a posar en qüestió la situació de dependència del País.

Per fer eixos passos cal que les forces del canvi, totes, puguen compartir un full de ruta en clau de País, més enllà de les lògiques diferències. Un objectiu suficientment ambiciós per a generar un imaginari col·lectiu capaç de reactivar les forces populars que encara miren amb escepticisme les opcions de canvis profunds. Per una altra part, aquests canvis ens són imprescindibles per a garantir una vida amb dignitat per al conjunt del nostre poble.

Els partits polítics han fet la primera part del seu treball i ara estan abocats a millorar la gestió. No és poca cosa, si tenim en compte la desastrosa situació en què han deixat bona part de l’administració els anteriors gestors. Ara bé, eixa condició, que era i és imprescindible, és del tot insuficient per a les necessitats socials i de redreçament polític del País. Ara és l’hora que les bases dels partits del canvi i sobretot dels moviments socials en el seu conjunt esperonen els partits per anar més enllà i entrar en una nova etapa política molt més transcendent. És l’hora també de desemmascarar, si és que existeixen, aquelles persones o forces que no es plantegen traure el nostre país de la seva actual situació de regió alienada i espoliada.

Per fer-ho, els moviments socials, el conjunt de la societat civil, han d’enfortir-se en dos aspectes. El primer implica superar la relativa feblesa organitzativa de les diferents entitats de la societat civil i dels moviments populars, però, sobretot, fugir d’una dinàmica, una mica suïcida, de donar cobertura a totes les convocatòries que ens arriben des de Madrid (o des d’uns altres llocs) sense tindre en compte si són adequades als nostres objectius o si estem en condicions d’assegurar que aquestes convocatòries i la resposta popular a elles ens ajudaran a acumular forces o si, al contrari, són un malbaratament d’esforços que no comporten sinó desànim i manca de confiança.

Dotar-nos d’una elemental estratègia des del País valencià i per al País Valencià obliga(rà) les entitats serioses a assumir que cal situar les convocatòries en funció del nostre propi calendari; i aclarir quins objectius es persegueixen en cadascuna per saber dir no a les que no responguen mínimament a criteris compartits per molt justificades que puguen semblar. Continuar en una dinàmica de dispersió de forces per “quedar bé” amb unes o altres no ens porta enlloc.

L’altre aspecte en el qual ha d’enfortir-se la societat civil és en l’autonomia respecte dels partits que ocupen temporalment determinades institucions i respecte de les mateixes institucions. Una autonomia no contra ningú, sinó a favor de la mateixa societat civil i a favor de la llibertat crítica. Ja vam tindre l’experiència desastrosa dels anys 80 del segle passat, quan bona part dels “quadres” dirigents de la societat civil van ser coaptats pels nous governs d’aleshores. Quan en la dècada dels 90 el PP va guanyar eixes institucions, la societat civil era poc més que un enorme eral. Davant d’açò, molta gent es va comprometre a no tornar a caure en eixe error monumental. Tanmateix sembla que alguna gent i algunes entitats tendeixen a oblidar-ho. D’altra banda, convindria recordar que les ajudes al finançament de determinades activitats de la societat civil no haurien de provocar més fidelitats que la d’acomplir les tasques socials finançades per a les quals s’han concedit. Eixes ajudes han de ser un deure democràtic i han de tindre una gestió transparent, però sense esdevindre un mecanisme generador d’adhesions.

Hem de plantejar clarament que no tenim per què ser un territori submís indefinidament. Crida molt l’atenció que no siguen aspectes importants de la nostra situació jurídica, econòmica i cultural o laboral els que marquen les prioritats de les actuacions de les nostres institucions recuperades, dels nostres partits del canvi i de la nostra societat civil. Continuem participant d’unes competències sorgides del “cafè per a tothom”,  d’unes institucions emanades del règim continuista del 78; en definitiva, d’un marc competencial clarament insuficient (de tant en tant ens recorden que el nostre estatut “d’autonomia” va ser denominat “l’Estatuto de Madrid”, perquè els límits competencials els van determinar allà. Han barrat el pas a la recuperació del Dret Civil valencià, ens mantenen amb un finançament discriminatori i molt per sota de les necessitats reals del nostre país. Continuem patint un espoli superior al 6% del nostre PIB,  equivalent a una tercera part dels pressupostos de la Generalitat. La nostra cultura és menystinguda una vegada rere l’altra i sotmesa a dinàmiques substitutòries, i continuem sense un marc propi de relacions laborals, i per tant, amb salaris, pensions i prestacions molt per sota de la mitjana estatal i de les nostres pròpies possibilitats. On està tot això a l’agenda de Govern, partits, sindicats i societat civil?

En més d’una ocasió he sentit argumentar que l’actual estructura jurídica en la qual restem inserits no ens deixa espai per a anar més enllà. Certament l’altre ítem del full de ruta que ens cal dibuixar i acordar té a veure amb la necessitat de no assumir l’actual marc institucional com a acabat i inamovible. Si les nostres institucions hagueren tingut una continuïtat en el temps, segurament hui tindrien un altre disseny. Recuperar allò que ens van llevar al començament del segle XVIII no ens impedeix pensar en la seva actualització o complementarietat amb altres nous espais de participació i representació  que en un moment donat ens pogueren ajudar  a superar els actuals límits autonòmics.

Tot açò només són propostes fetes amb la voluntat d’encetar o continuar el debat, complementarietats o alternatives. També són, és obvi, una denúncia de les nostres errades i insuficiències, també en primera persona. L’objectiu no és un altre que la voluntat d’aprofitar un moment que no sol repetir-se massa vegades en una generació.

Ja està bé de l’ara no toca: Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?

Joomla templates by a4joomla